Vall de Portbou .(Portbou, l'Alt Empordà)

Vall de Portbou .(Portbou, l'Alt Empordà)

 Volta a la Vall de Portbou, fims al Querroig, per un paisatge increïble i gaiebé sempre amb vistes sensacionals. A més, amb final a un curt tram del camí de ronda (per dues cales molt boniques).

LA RUTA - FITXA TÈCNICA:

-Quilòmetres: 16,5

-Desnivell: 800 m.

-Durada: 5 h (amb parades).

-Dificultat: mitjana.

-Circular: si.

-Inici a la passeig de la Sardana (a la Platja).

-No senyalitzada. Sortim del Passeig i ens enfilem pel carrer Alcalde Cabré per anar a buscar unes escales i continuar pel GR. Al coll del Frare, deixem el GR, i ens desviem per la pista forestal (a la dreta) que seguim fins al Pla del Ras i ens desviem a la dreta fins al castell del Querroig (que fa estona que tindrem a la vista), un cop al cim reculem una mica i agafem el camí que marxa a l'esquerra (baixant ens quedarà visible la pista i els camins que ens portaran al Puig de Cervera (visible, amb unes antenes). Un cop al Puig cal buscar les marques grogues que baixen cap a Portbou (ull amb les figueres de moro). Millor fer-ho amb un mapa, tot i que no és complicada. TRACK Wikiloc.

ITINERARI:

A les 9 surto de Terrassa amb  quatre  persones més.

Iniciem la caminada al passeig de la Sardana  a Portbou                (a la Platja). Sortim del Passeig i ens enfilem pel carrer Alcalde Cabré per anar a buscar unes escales i continuar pel GR.

Des  del Coll del Frare,  prenen la Forestal, una pista ample que puja suaument per la muntanya. Al coll dels falcons, ens decantem mig expressament mig sense voler per la opció més fàcil. En lloc d’anar per la ruta que passa pel coll de les Llaceres, seguim per la pista, més còmode però una mica més llarga (molt poc). Em quedo una mica amb les ganes, però bé, serà l’excusa per fer una altre caminada per aquesta zona.

Cada cop amb més bones vistes, la pujada, que no és pas poca, passa sense gairebé adonar-nos-en. Al final de la pista, al Pla del Ras arriba un dels moments culminants. Ara les vistes s’obren cap a l’altre banda, la Catalunya Nord.

Són impressionants i encara milloren una mica més des del cim del Querroig, que queda ben a prop. Es domina des d’aquí, tot el cap de Creus i bona part de l’Empordà, més lluny és deixen entreveure els cingles del Far, les Muntanyes de Rocacorba o el Montseny. Més a Prop, la Vall de Portbou, els cims més alts de l’Albera, el Canigó (mig tapat), bona part de la Costa Vermella i, més enllà, la plana del Rosselló. El cim, com passa tot sovint, és modest, però a banda de l’alçada té poc a envejar a d’altres molt més alts.

Dalt el cim del Querroig hi ha les ruïnes d’un castell dels segles X i XI, i d’una torre de vigilància del segles XIV i XV. Entre això, les vistes, que no ens cansem de mirar, que sóm al punt més alt i que ja és hora, ho aprofitem per dinar.

La baixada era, en teoria, carenant, però de seguida ens adonem que anem marxant cap a la banda francesa i en de recular un altre cop fins al cim (no surt al track). I un cop a cim, recular uns metres fins a trobar el camí correcte... que carena però una mica més endavant (amb alguna pujada i baixada no massa forta, excepte la primera).

Tot baixant passem pel dolmen del Coll de la Farella, un sepulcre en corredor de fa 6.000 anys. Visible, tot i que una mica més i ens el saltem (només es conserven les pedres laterals).

També pel coll de Belitres, una de les nombroses rutes de l’exili republicà durant la Guerra Civil que hi ha repartides arreu del territori.

Tot i que la caminada és llarga, descartem fer drecera i baixar cap a Portbou de dret, per continuar fins al Puig de Cervera, sempre gaudint de bones vistes... ara de Cervera i el seu cap de ben a prop. Falta encara, la traca final.

Primer hem d’acabar de baixar, però, fins a ran de mar. Ho fem per un sender marcat, que baixa amb ganes, en algun punt fins i tot fent alguna petita desgrimpada... i ple de figueres de moro. Petites però molestes, que acaben en algunes cames... i en algun cul (no direm de qui, perquè ho ha demanat... i el seu nom pot ser difícil de pronunciar).

Després de la baixada, no apte, en algun punt pels qui tinguin por a les alçades. En aquest sentit ho passo malament... però el resultat val la pena. Passem per dues cales molt boniques. Cosa que aprofitem per mullar-nos els peus (i no ens hi banyem perquè és relativament tard i estan a l’ombra). La caminada ha set una mica llarga, però tot xerrant i amb les bones vistes, ni ens en hem adonat. Hem rigut i ens ho hem passat molt bé. Tant que, abans de tornar cap a casa, ho “celebrem” fent un últim got en una terrassa al costat del mar (... també perquè estem una mica assedegats).