Monestir de Vallbona de les Monges - Guimerà (Urgell ).

Monestir de Vallbona de les Monges - Guimerà (Urgell ).

Vallbona de les Monges , és un municipi de la comarca de l'Urgell, ubicat a la vall del riu Maldanell, afluent del riu Corb, al peu de la serra del Tallat.

L'element més important del municipi és el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallbona, que conforma junt amb el de Poblet i Santes Creus, la ruta del Císter. Va ser fundat a la primera meitat del segle XII.

Santa Maria de Vallbona de les Monges és un monestir cistercenc al municipi de Vallbona de les Monges a la comarca de l'Urgell.

Fundat a la primer meitat del segle XII, és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya.

L'església constitueix un clar exemple de transició romànic-gòtica. La planta de creu llatina consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d'un estil diferent.

La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV).

Història

Fundació

Inicialment eren unes agrupacions mixtes d'ermitans que amb el temps es convertirien en cenobites que s'organitzaven en forma de comunitat doble. El seu fundador fou Ramon de Vallbona, i observaven la Regla de Sant Benet.

La primera documentació és de l'any 1157. L'any 1172 s'hi incorporen un grup de monges provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l'abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190. El 1175 els homes es traslladaren a la serra de Montsant restant la comunitat exclusivament femenina.

Intervenció de Berenguera de Cervera

En morir Ramon de Vallbona en 1176, quedava a decisió de les monges, i molt especialment de l'abadessa de Colobrers, triar entre quedar-s'hi o passar a Vallbona i assumir-ne el govern. La majoria de les monges deuria ésser partidària de romandre a Colobrers, però una dama important de la comarca, Berenguera d'Anglesola, intervingué amb la seva autoritat moral per convèncer Òria de traslladar-se a presidir la comunitat de la vall.

El matrimoni, el 1164, de Berenguera d'Anglesola amb Guillem III de Cervera, unia dues grans famílies de la zona, benefactores ambdues del monestir femení. Berenguera destacà en la seva predilecció per la comunitat, especialment després d'enviudar el 1172. Va conèixer personalment el fundador Ramon, amb qui degué col.laborar en el finançament dels grups eremítics a la falda septentrional de la Serra del Tallat.

Després del traspàs de l'eremita, la seva relació amb les monges s'incrementà i va arribar a quedar-se algunes temporades en la residència que anaven construint lentament les religioses.

Amb freqüència, el nom d'aquesta il.lustre senyora apareix immediatament darrere del de l'abadessa i abans del de la resta de les monges –-circumstància que marcaria la seva preeminència en el si de la comunitat—- en les donacions de drets i terres a favor del monestir.

En tot cas, una filla seva, Eldiarda d'Àger –-ingressà a Vallbona i en fou abadessa entre 1229 i 1242, any en què va renunciar al càrrec.

L'abaciologi més antic del monestir comença amb unes paraules dedicades a aquesta dama:
« <Prima nobilis domina que fuit in monasterio Vallisbone fuit domina Berengaria de Cervera, que fecit incorporare monasterium in ordine, et ivit apud Colobres et adduxit secum dominam Oriam, que fuit prima abatissa Vallisbone et oblit il idus aprilis.> »

El text atribueix a la noble que fou la primera dama d'alt llinatge vinculada al monestir; que féu gestions per a l'adscripció de les eremites al Cister –probablement, en aquest sentit va col.laborar en el projecte del fundador, especialment intentant convèncer les eremites reticents--, i que, mort el fundador, fou ella qui es va dirigir a Colobres per persuadir Òria de traslladar-se a dirigir les religioses de Vallbona a mitjan octubre de 1176.

Alfons i Sança i la seva visita al Monestir, el 1178.

L'assumpció del govern de la comunitat de Vallbona per part d'Òria –-que ja consta a mitjan 1176—- va fer que es convertís en abadia. L'any següent, al mes de març, el monarca, potser per demostrar el seu suport a la nova prelada, li donava una propietat a Rufea (a la ciutat de Lleida) i el mes següent, juntament amb la seva esposa, concedien un privilegi d'immunitat a favor de les cases, granges, homes i ramats de Vallbona.

Encara més, per fer més patent l'interès dels monarques, no van dubtar a visitar el monestir durant uns dies que desconeixem, entre febrer i mitjans de març de 1178.

Alfons i Sança van tenir ocasió d'inspeccionar personalment el lloc, de conversar amb les religioses, de comprovar el seu estat d'ànim, potser de sentir les seves explicacions sobre la construcció de la nova abadia, de la qual probablement en aquell temps ja havien iniciat les obres o estaven a punt de començar. Fou tal la bona disposició i coratge que els reis van percebre en les religioses, que Alfons, el 26 de març de 1178, després d'abandonar Vallbona i mentre es trobava a Saragossa, va donar a la comunitat una torre i l'honor que posseïa l'església de Girona a la ciutat de Lleida perquè hi fundessin un nou monestir de monges cistercenques.

Foren testimonis d'aquestes donacions uns personatges relacionats amb el monestir, sigui com a benefactors o parents de religioses o futures religioses. Eren Guillem de Cervera, Guerau de Jorba, Bernat i Guillem d'Anglesola, Pere de Bellvís, Berenguer de Boixadors, i el degà de la Catedral de Barcelona, Ramon de Caldes.

D'aquesta mateixa època degué ser també l'actuació personal de la reina Sança relativa a Vallbona: la compra del lloc que pertanyia a les religioses per 500 sous, seguda de l'entrega immediata d'aquest de nou a les monges perquè hi construïssin un cenobi, i el compromís de la reina de proporcionar-los les rendes necessàries per a la seva subsistència.

També fou en aquests inicis un recer de filles de la noblesa, implicant també la recepció de substancioses donacions d'alous, propietats i deixes testamentàries. Ha quedat constància de les donacions fetes per Ermengol VII d'Urgell i el seu senescal Gombau de Ribelles, Bernat de Caldes, Ramon de Torroja, Guillem d'Anglesola i Guillem I de Cardona, entre altres.
Consolidació del monestir a finals del segle XII

Amb el suport reial –-abans de finalitzar el segle Alfons concediria el 1183 a la comunitat la torre coneguda per Serralada, dins dels límits de la ciutat de Lleida, i tres jovades (una jovada és el tros de terra que poden llaurar dos bous en un dia) de terra—- i de la noblesa de la zona i amb les obres de construcció del complex monàstic ja iniciades, Vallbona ja es va poder presentar davant de la societat de l'època com una institució religiosa amb garanties de futur.

Nobles i fidels van afavorir-lo amb la donació de terres i drets, alguns fins i tot oferint algunes de les seves filles per integrar la comunitat; els més pròspers, generalment cavallers posseïdors de feus dels seus senyors, també, seguint l'exemple d'aquests, els van emular amb donacions de terres i béns veïns al terme monacal.

Fruit de tot això fou la constitució, en aquest últim quart del segle XII, d'un domini territorial, el nucli principal del qual el constituïa el terme de Vallbona, si bé s'havia ampliat als llocs veïns de Colobrers (1164), els Eixaders (1179), el Vilet (1180), Llorens (1182) i als relativament propers de Maldanell (1182), Tàrrega (1185-1186), Preixana (1189), Barbens (1177), Linyola (1177) i Sant Martí (1180), on el cenobi va obtenir diverses propietats i drets.

D'altra banda, va millorar també la situació econòmica, ja que, començant pels comtes i grans aristòcrates del país, amb freqüència en l'atorgament dels testaments no s'oblidaven de fer algun llegat, generalment dinerari, a favor de Vallbona: així ho féu el rei Alfons I ( 1194), el comte d'Urgell Ermengol VII (1177) i els nobles Gombau de Ribelles i la seva esposa Marquesa (1179), Berenguer de Boixadors (1186), Guillem d'Anglesola (1186) i molts d'altres. Però també els fidels de la zona van demostrar en els seus testaments la seva simpatia vers el cenobi, com Joan Bonsom, habitant de Vimbodí, que el 1192 va llegar 12 diners a la comunitat.
Sota la direcció d'Òria -que el va governar entre 1176 i 1185- i les abadesses immediates es van dur a terme les primeres construccions del complex monàstic, seguint el model cistercenc, si bé adoptant-lo a les característiques del terreny que li ha donat en alguns aspectes una accentuada originalitat. Així mateix, en aquest mateix període i a principis del segle següent, els comtes-reis catalans i els pontífexs van garantir el seu futur amb privilegis de protecció que van evidenciar la seva predilecció per la nova comunitat femenina.

També es va convertir aviat en centre d'atracció de dames nobles desitjoses de major perfecció o d'un tranquil retir, lluny dels avatars del segle. Això van fer la citada Berenguera de Cervera, qui va passar temporades entre les religioses, i la comtessa de Pallars Guilleuma, qui, vídua, es va acollir a la calma del claustre professant com a religiosa.

L'any 1198 i l'any 1200, el papa Innocenci III els atorgà diplomes d'immunitat i protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i assegurava la seva independència envers l'episcopat.
D'altra banda, diverses joves de la noblesa de l'entorn van trobar a Vallbona el lloc idoni per dur a terme la seva vocació monacal. Molt aviat plançons femenins dels Cervera, Anglesola, Urg, Caldes, Cervelló, Cabrera, Sentmenat, Queralt, Guimerà, Timor, Òdena, Rubió i un llarg i selecte etcètera integraren en aquest primers moments la seva comunitat.

Fou tan gran entre la societat catalana, especialment entre la noblesa, el prestigi que va adquirir el cenobi, que la reina Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume el Conqueridor, el va escollir en el seu testament del 12 d'octubre de 1251 com a lloc definitiu per guardar les seves restes mortals. Van seguir el seu exemple les seves filles, les infantes Sança i Violant casada amb Alfons X (el Savi), si bé aquesta última no va veure complerta la seva voluntat (del 29 d'octubre de 1257), ja que fou inhumada al monestir de Roncesvalles cap al 1300.

Màxima esplendor.

A finals del segle XIV el monestir era el centre de la vida política, jurídica i econòmica dels termes que la integraven.

Aquests dominis que consistien en viles, castells, quadres, granges, etc., foren reconeguts jurídicament sota el comandament de l'abadessa Saurena d'Anglesola (1379-1392) quan comprà al rei Pere III per 22.000 sous barcelonesos els termes de Vallbona, Llorenç, Rocallaura, Vilamanyanor, Montesquiu, Eixeders, Preixana, la Quadra de Masdéu, Valerna, els Omells de na Gaia i Rocafort.

En aquesta època la comunitat era formada per unes 150 religioses, moltes de les quals pertanyien a llinatges nobles com els de Cardona, Cervelló, Cervera, Alemany, Boixadors, Queralt o els Anglesola.

Declivi.

Al segle XV experimenta una certa davallada degut a factors externs al cenobi, com per exemple la Guerra civil catalana (1462-1472) i les disposicions del concili de Trento prohibint l'existència de monestirs femenins aïllats, la qual cosa obliga a crear la vila de Vallbona de les Monges amb el desplaçament de gairebé tota la població de Montesquiu (petit poble, actualment en ruïnes, dins el terme de Vallbona).

Al segle XVII la crisi s'incrementa una altra vegada per una guerra, la dels Segadors (1640-1652), i sobretot pels litigis amb altres cases de l'orde, Santa Maria de Poblet i amb l'episcopat, que deixaren delmada la seva economia.

Dues guerres més als dos extrems del segle XVIII, la guerra de Successió (1705-1717) i la guerra Gran (1788-1795), accentuen una vegada més la decadència del monestir, incrementada aquesta vegada per plets de nombroses viles que s'alçaven contra el seu domini.

Amb la desamortització del 1835, la comunitat es va haver d'absentar durant sis mesos, però el monestir es va salvar i va continuar la seva vida monàstica al llarg del segle XIX malgrat que les seves rendes continuaven en descens.

Durant el període de la guerra Civil espanyola hagueren de tornar a abandonar el cenobi produint-s'hi importants destruccions del seu ric mobiliari i objectes de valor.
El monestir s'ha restaurat en dues fases, una l'any 1986 i l'altre el 1997, i la vida monàstica hi perdura en l'actualitat.

Arquitectura.

El monestir pròpiament dit és la part que ens ha arribat més íntegra, la resta, visible enmig d'edificacions posteriors, es troba ocupada pel poble per la disposició del concili tridentí del segle XVI.

El cenobi presenta unes característiques cistercenques semblants a les de Poblet o més aviat de Santes Creus.

L'església.

El temple acusa el pas del romànic al gòtic, comença al segle XII però no acabà fins al segle XIV. Així, les voltes de la nau són de creueria (gòtic) i les dels absis de mig punt (romànic).

D'una sola nau amb planta de creu llatina, amb una capçalera acabada en tres absis carrats. El central, més gran que els laterals, té tres obertures romàniques d'arc de mig punt i conté els sepulcres de Violant d'Hongria i de la seva filla Sança, els quals són coberts amb pintures heràldiques i inscripcions del segle XVIII. El sepulcre de Violant d'Hongria va ser restaurat a començament del segle XXI per iniciativa dels governs hongarès i català.

Al mur de la dreta hi ha la credença formada per dos arcs de mig punt que es recolzen en dues columnes coronades per capitells esculpits amb motius vegetals. A l'exterior és reforçada per contraforts i en el mur que fa de costat de la galeria nord del claustre també hi ha dues finestres romàniques.

En la intersecció del creuer amb la nau s'alça un bellíssim cimbori, obra del segle XIII, octogonal sostingut sobre trompes, cobert per una volta de creueria amb obertures ogivals, per tant de tradició romànic i ja amb solucions gòtiques. Al mig de la nau hi ha un altre cimbori, construït per l'abadessa Elisenda de Copons. Totes les voltes són típicament cistercenques: els arcs no pugen de terra sinó que carreguen en les mènsules situades a mitjana altura.

Al braç esquerre del creuer hi ha l'únic accés al temple en forma de portalada amb cinc arquivoltes d'arc de mig punt que descansen sobre columnes i capitells esculpits amb formes vegetals.

Coronada per un magnífic timpà amb la figura de la Mare de Déu entronitzada amb el Nen assegut sobre el genoll esquerre, estan flanquejats per dos àngels turiferaris.

Al mur exterior de l'església que dóna a la plaça del monestir hi ha cinq tombes en forma de sarcòfag, quatre d'elles romàniques, i en dues d'elles s'hi pot llegir el nom i llinatge: Sibil•la de Guimerà i Miquela Sasala.

Claustre.

El claustre denota el llarg període de construcció del monestir, que va des de finals del segle XII fins al XVI. La galeria sud, la del costat de l'església, sembla ser la més antiga, la de llevant és gòtica i més esvelta, i la resta és dels segles XV i XVI. A part de l'estil, els escuts de les abadesses ens ajuda a datar les diferents etapes de l'obra. Tot el claustre està cobert amb voltes de creueria, com és habituals als monestirs cistercencs.