-Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts.
-Distància recorreguda: 9,1 quilòmetres.
Aquesta ruta
segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre
tot, pels amants de la botànica i
els arbres monumentals.
Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap
el Montseny, aquest cop
travessem per sota l’autopista i ens dirigim cap el Parc Natural del
Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb
menys màrqueting.
Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan
passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les
muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).
Aparquem
a costat de Can Draper.
Un
plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben
senyalitzat.
Gairebé no
ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.
Comencem a
caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que
fos allà, la vall d’Olzinelles,
formada per la part més baixa del Torrent del
mateix nom abans d’ajuntar-se amb la
Tordera.
Si et
gires d’esquena, allà tenim el Montseny.
Continuem
pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou
de Glaç de Can Draper. Construït al
1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben
conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres
-més de la meitat està excavat al sòl.
El camí
que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no
parem de sentir ocells cantant!
La
carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem
mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent
punt d’interès és el Pont de Can Plana.
Molt a
prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que
antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren
desviades cap a basses i recs.
De seguida
arribem al Pollancre d’Olzinelles. Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
Continuem
i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant,
comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben
visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls. Sembla que el seu origen és tan llunyà com els segles
IX ò X. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la
pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts
segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també
per fer torxes, botes de vi, etc.
Per cert,
mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no
lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc
senglar.
Des d’aquí
mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi
trobem la gran Alzina de la Pega. Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres
que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.
Al costat
hi trobem la Font i les Basses de la Pega.
Un entorn
humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la
gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu.
Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que
veiem des del balcó de casa a Barcelona …
Retrocedim
el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions
del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector,
que té l’aspecte actual des del 1989.
I ben
aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.En realitat
es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però
l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria
Fins a
finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls,
que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una
ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.
Ben aviat
passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi
trobem el Roure del Quintà.
Estem
al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada.
Ens trobem al costat deCan Valls , però a l’altre banda d’on estan
els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca
l’Agustí(que es troba a un quilòmetre de distància seguint la carretera)
son els dos grans massos d’aquestes contrades.
Passem per
sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de
l’Aranyal.
Un espai magnífic !
Reculem
una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.
Uns deu
metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can
Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple
de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de
l’Aranyal.
Tornem al
camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de
20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
I de
seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre
el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt
important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal,
singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.
Al poc de
travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que
just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que
ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser
era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós
dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?
Estem en
plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de
les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on
assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.
Tot aquest
tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un
menhir o algun element singular!
Agafem el
camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.
Quina
tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent,
s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera
d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.
Ja tornem a ser a Can Draper.
No hay comentarios:
Publicar un comentario