Excursionisme

Benvinguts al meu bloc d'Excursionisme. Sóc des de fa molts anys un gran aficionat a fer excursions, En aquest bloc, publicaré els meus itineraris detallats de diferents excursions, bàsicament, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al Parc Agroforestal de Terrassa, a la Vall de Camprodon, a la Garrotxa, a Montserrat, Parc Natural del Montnegre i el Corredor, la Serra de Marina, Parc Natural del Montseny,...També alguna poesia meva, sóc un amant de la poesia.

Espero que us agradi i pugui ser-vos útil per fer excursions.


Una abraçada,

Jordi

jueves, 13 de noviembre de 2014

La Costa Brava Catalana de Blanes a França.









La Costa Brava és la costa gironina que comença a la roca de Sa Palomera (Blanes) i acaba a la frontera amb França; la seva longitud és de més de 200 km. Limita al nord amb la Costa Vermella rossellonesa, que n'és la seva continuació geogràfica, i al sud amb la Costa del Maresme. Inclou el litoral de tres comarques: la Selva, el Baix Empordà i l'Alt Empordà.

Gràcies a la seva geomorfologia, molts dels espais del paisatge original encara romanen relativament poc contaminats per la pressió d'urbanització i d'una certa especulació immobiliària, com ara que el terreny força accidentat hi dificulta la construcció. Ans al contrari, els gratacels i hotels massius d'una arquitectura funcionalista poc inspirada dels anys seixanta i setanta del segle passat (i enllà) van robar a les platges i les parts més planes de la costa molt del seu encant "brau" aficionat per tants artistes.

"Costa brava" és, des de temps immemorial, una locució pròpia de gent de mar. En els medis mariners es deia i es diu "costa brava" de tota costa abrupta i rocosa, de característiques anàlogues a la costa de Mallorca a la gironina. El nom potser no té arrel popular, però és d'origen mariner que, a la costa catalana i en el segle dinovè, és una forma d'arrel popular.

El terme Costa Brava, fou publicat inicialment al diari La Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908 pel poeta i escriptor Ferran Agulló i feia al·lusió a les cales i els pobles del Mediterrani situats en el litoral que va des de la desembocadura del riu Tordera, a Blanes, fins a Portbou, a la frontera amb França.

La popular denominació «Costa Brava» assignada al litoral gironí fou adoptada internacionalment en els anys de màxima esplendor del fenomen turístic i es va oficialitzar l'any 1965.
Però l'origen del nom és reculat i controvertit, atès que existeixen diverses versions no coincidents per determinar on hom batejà la Costa Brava, si a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols o bé a Begur, ja que el baptisme oral sembla que s'havia produït unes setmanes abans, de boca del mateix Agulló, durant un menjar que congregà a diversos personatges notables de la política catalana com Cambó, Puig i Cadafalch i Durán i Ventosa.[2]

Una versió apunta que la inspiració li arribà a Ferran Agulló a dalt del turó de l'ermita de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i hom dóna com a fites limítrofes el castellar guixolenc i la població de Tossa. El 29 de setembre 1963, al promontori de l'Ermitatge de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols l'Ajuntament ofrenà un monument al mateix lloc on Ferran Agulló hauria tingut la intuïció de batejar la costa. Així, al mirador de Sant Elm de Sant Feliu s'hi alça un monòlit que diu: «Des d'aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança.»

D'altra banda, al llarg del temps s'han conegut diferents versions, això sí, sempre amb Ferran Agulló com a protagonista. Hom ha comentat, tanmateix, que Agulló batejava la Costa Brava l'any 1908, i que en aquella originària ocasió no fixava cap limitació geogràfica, és a dir, la situava just en el context de la costa gironina: des del cap de Creus, continuant pel Port de la Selva, fins a Banyuls. Tot i això, en la seva carta oberta a Lluís Duran i Ventosa, publicada a la Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908, hi escrigué, textualment: "Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d'or. En son cim unes ruïnes d'un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l'entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l'enteniment, eixelebrats per l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l'arc de sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l'ombra de la nit, com si es fonguessin", fet que situaria l'origen d'aquest nom a l'antic convent de caputxins de Blanes.[3]

L'escriptor Josep Pla discrepava d'aquestes versions i n'apuntà una altra: Ferran Agulló hauria anomenat per primera vegada «Costa Brava» el litoral gironí des del menjador d'El Paradís, que era la casa que tenia Bonaventura Sabater a la platja de Fornells, a Begur, i hauria estat en el transcurs d'un brindis electoral al qual assistia el prohom de la Lliga Francesc Cambó. De fet, Joan Ventosa i Calvell, en una carta adreçada el 1956 al lloretenc Esteve Fàbregas, i que aquest publicaria en el seu llibre "Vint anys de turisme a la Costa Brava", no podia recordar amb exactitud, cinquanta anys després, de la gestació precisa de la idea: «De totes maneres, crec que es pot afirmar sense desfigurar els fets que la denominació de Costa Brava, aplicada a la costa catalana que va des del Tordera fins a França, va sortir de la nostra colla, formada per en Cambó, en Duran (i Ventosa), l'Agulló, en Puig i Cadafalch, en Llussà, en Pere Rahola, per mí i per alguns altres. Sense que ho pugui afirmar de manera rotunda, crec que realment, en una de les nostres excursions, trobant-nos a Begur, a la finca denominada Paradís que en la platja de Fornells tenia el nostre amic Ventura Sabater, va tenir lloc la conversa en la qual es va batejar amb el nom de Costa Brava.
Joaquim Ciuró, des de les pàgines de la revista de Tossa de Mar Turissa, l'any 1966, corrobora la tesi de Pla, i li fa costat el poeta castellà Lope Mateo, autor d'un article publicat a La Vanguardia intitulat «Un bautizo geográfico.»

Lluís Anglès escriu, el 29 de desembre de 1956, en una Carta al Director de "Destino" que Agulló, en preguntar-li ell mateix d'on havia tret la denominació "Costa Brava", va confessar no recordar-ho. "Possiblement -va dir- l'havia llegit en alguna banda i em ballava pel cervell; potser em va ajudar a suggerir-me-la la similitud fonètica de la traducció catalana de la Côte d'Azur..."

En oposició a aquesta teoria, Joaquim Pla i Cargol, en la seva obra editada a Girona l'any 1960, "Biografías gerundenses", escriu: «Dícese que Agulló dió el nombre de Costa Brava al litoral de la provincia gerundense al contemplar des de l'ermita de Sant Telm, en Sant Feliu de Guíxols, el sector de la costa acantilada des de Guíxols a Tossa.»

No hay comentarios:

Publicar un comentario