La Costa Brava és la costa gironina que comença a la roca de Sa Palomera (Blanes) i acaba a la frontera amb França; la seva longitud és de més de 200 km. Limita al nord amb la Costa Vermella rossellonesa, que n'és la seva continuació geogràfica, i al sud amb la Costa del Maresme. Inclou el litoral de tres comarques: la Selva, el Baix Empordà i l'Alt Empordà.
Gràcies a la
seva geomorfologia, molts dels espais del paisatge original encara romanen
relativament poc contaminats per la pressió d'urbanització i d'una certa
especulació immobiliària, com ara que el terreny força accidentat hi dificulta
la construcció. Ans al contrari, els gratacels i hotels massius d'una arquitectura
funcionalista
poc inspirada dels anys seixanta i setanta del segle passat (i enllà) van robar
a les platges i les parts més planes de la costa molt del seu encant
"brau" aficionat per tants artistes.
"Costa
brava" és, des de temps immemorial, una locució pròpia de gent de mar. En
els medis mariners es deia i es diu "costa brava" de tota costa
abrupta i rocosa, de característiques anàlogues a la costa de Mallorca a la
gironina. El nom potser no té arrel popular, però és d'origen mariner que, a la
costa catalana i en el segle dinovè, és una forma d'arrel popular.
El terme Costa
Brava, fou publicat inicialment al diari La Veu de Catalunya
el 12 de setembre de 1908
pel poeta i escriptor Ferran Agulló
i feia al·lusió a les cales i els pobles del Mediterrani situats en el litoral
que va des de la desembocadura del riu Tordera, a Blanes, fins a Portbou, a la
frontera amb França.
La popular
denominació «Costa Brava» assignada al litoral gironí fou adoptada
internacionalment en els anys de màxima esplendor del fenomen turístic i es va
oficialitzar l'any 1965.
Però l'origen
del nom és reculat i controvertit, atès que existeixen diverses versions no
coincidents per determinar on hom batejà la Costa Brava, si a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols
o bé a Begur, ja que el baptisme oral sembla que s'havia
produït unes setmanes abans, de boca del mateix Agulló, durant un menjar que
congregà a diversos personatges notables de la política catalana com Cambó,
Puig i Cadafalch i Durán i Ventosa.[2]
Una versió
apunta que la inspiració li arribà a Ferran Agulló a dalt del turó de l'ermita
de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i hom dóna com a fites limítrofes el
castellar guixolenc i la població de Tossa. El 29 de setembre 1963,
al promontori de l'Ermitatge de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols
l'Ajuntament ofrenà un monument al mateix lloc on Ferran Agulló hauria tingut
la intuïció de batejar la costa. Així, al mirador de Sant Elm de Sant Feliu
s'hi alça un monòlit que diu: «Des d'aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló
intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li
ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança.»
D'altra banda,
al llarg del temps s'han conegut diferents versions, això sí, sempre amb Ferran
Agulló com a protagonista. Hom ha comentat, tanmateix, que Agulló batejava la
Costa Brava l'any 1908, i que en aquella originària ocasió no fixava cap
limitació geogràfica, és a dir, la situava just en el context de la costa
gironina: des del cap de Creus, continuant pel Port de la Selva, fins a
Banyuls. Tot i això, en la seva carta oberta a Lluís Duran i Ventosa, publicada
a la Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908, hi escrigué, textualment:
"Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de
roques, per atzavares verdes i fonolls d'or. En son cim unes ruïnes d'un antic
convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i
roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de
Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l'entusiasta admirador de la
nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell,
fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha
ajuntat a la terra, reposa la mirada i l'enteniment, eixelebrats per
l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre,
les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el
Montseny, prenen tots els colors de l'arc de sant Martí: són verdes, violades,
blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l'ombra de la nit,
com si es fonguessin", fet que situaria l'origen d'aquest nom a l'antic
convent de caputxins de Blanes.[3]
L'escriptor Josep Pla
discrepava d'aquestes versions i n'apuntà una altra: Ferran Agulló hauria
anomenat per primera vegada «Costa Brava» el litoral gironí des del menjador
d'El Paradís, que era la casa que tenia Bonaventura
Sabater a la platja de Fornells, a Begur, i hauria estat en el
transcurs d'un brindis electoral al qual assistia el prohom de la Lliga Francesc Cambó.
De fet, Joan Ventosa i Calvell, en una carta adreçada el 1956 al lloretenc
Esteve Fàbregas, i que aquest publicaria en el seu llibre "Vint anys de
turisme a la Costa Brava", no podia recordar amb exactitud, cinquanta anys
després, de la gestació precisa de la idea: «De totes maneres, crec que es pot
afirmar sense desfigurar els fets que la denominació de Costa Brava, aplicada a
la costa catalana que va des del Tordera fins a França, va sortir de la nostra
colla, formada per en Cambó, en Duran (i Ventosa), l'Agulló, en Puig i Cadafalch, en Llussà, en Pere Rahola,
per mí i per alguns altres. Sense que ho pugui afirmar de manera rotunda, crec
que realment, en una de les nostres excursions, trobant-nos a Begur, a la finca
denominada Paradís que en la platja de Fornells tenia el nostre amic Ventura
Sabater, va tenir lloc la conversa en la qual es va batejar amb el nom de Costa
Brava.
Joaquim Ciuró,
des de les pàgines de la revista de Tossa de Mar Turissa, l'any 1966, corrobora
la tesi de Pla, i li fa costat el poeta castellà Lope Mateo, autor d'un article
publicat a La Vanguardia intitulat «Un bautizo geográfico.»
Lluís Anglès
escriu, el 29 de desembre de 1956, en una Carta al Director de
"Destino" que Agulló, en preguntar-li ell mateix d'on havia tret la
denominació "Costa Brava", va confessar no recordar-ho. "Possiblement
-va dir- l'havia llegit en alguna banda i em ballava pel cervell; potser em
va ajudar a suggerir-me-la la similitud fonètica de la traducció catalana de la
Côte d'Azur..."
En oposició a
aquesta teoria, Joaquim Pla i Cargol, en la seva obra editada a Girona l'any
1960, "Biografías gerundenses", escriu: «Dícese que Agulló dió el
nombre de Costa Brava al litoral de la provincia gerundense al contemplar des
de l'ermita de Sant Telm, en Sant Feliu de Guíxols, el sector de la costa
acantilada des de Guíxols a Tossa.»
No hay comentarios:
Publicar un comentario