Tossals d'Almatret. (Almatret, el Segrià).

Tossals d'Almatret. (Almatret, el Segrià).

Ametllers, màquies, brolles calcícoles, miradors amb vistes impressionants (especialment a un meandre de l'Ebre), mines de carbó, trinxeres, nius de metralladora (amb túnels inclosos), pous curiosos, presons... fan una gran caminada.

De Terrassa, en dues hores llargues em planto a Almatret, per començar a caminar passades les onze.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 11,5

-Desnivell: 250 m.

-Durada: 4 h 30' (amb parades).

-Circular: si

-Dificultat: baixa (a la zona hi ha altres, camins que permeten allargar-la, si es vol).

-Ben senyalitzada amb pals (cartells).

- Inici a la Plaça Major d’Almatret , cal seguir el carrer Major i el Carrer del Pou. Sortint del poble hi ha plafó informatiu amb la ruta. Sortint i arribant del poble només cal estar atents i no desviar-nos cap als molins (senyalitzats en groc amb una A i un número).

Hem de tenir en compte, també, que del Mirador del Cingle hem de recular un tros i continuar recte. Des del pou de la vila tan és agafar un camí com l'altre.

Nota: per el niu de metralladora millor portar una llanterna.

ITINERARI:

Les primeres parades les faig només començar a caminar.

La primera, a la plaça major del poble d’Almatret, a la Creu de Terme de 1608, gòtica i de gairebé set metres d’alçada.

FEM CULTURA:

Les creus de terme o peirons eren/són creus monumentals, sovint de pedra, que s’ubicaven a l’entrada de poblacions o monestirs o a la vora de camins. El seu origen és incert, però es creu que delimitaven els termes de les poblacions, i es situaven al costat d’un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar a la gent hi passava.

Gairebé al costat seu hi ha l’església de Sant Miquel, barroca, del segle XVIII. Una de les notables d’aquest estil a la zona.

Poc més enllà, per carrers de cases amb grans i antigues portalades (almenys en aparença), l’antiga, curiosa i petita Presó del Poble (amb l’escut dels Montcada).

Sortint del poble començo a caminar per un altiplà recobert, principalment, d’atmetllers, molts florits. Alguns estan plens de ravenissa blanca, alguns altres, de ravenissa groga, el que els hi dóna, també, un aspecte molt fotogènic. És terra de vents, i al costat d’aquests arbres hi ha un bon grapat de grans molins de vent.

L’altiplà s’acaba de cop.

El canvi de vegetació és radical. El camí comença a baixar pels Tossals (o Costers) d’Almatret, calcaris i recoberts de màquies continentals de garric i arçot, amb boscos de pi blanc a les obagues (poc comuns en aquestes terres).

S’obren primer de tant en tant, les primeres vistes a un ampli meandre de l’Ebre, a la cua del pantà de Riba-roja.

Vistes especialment boniques als miradors, com al que hi ha en memòria de David Duaigües (un dels bombers morts a l’incendi d’Horta de Sant Joan).

Gran part de la vegetació, a més, està florida. La majoria ja la tinc fotografiada, però m’hi entretinc poc, amb el vent ben poca està “quieta” com per fer servir el macro. En fa gràcia trobar la primera abellera de la temporada.

A mitja baixada el camí comença a planejar i ressegueixo la muntanya. Descarto anar fins a la mina del Ricard o baixar a l’Embarcador (més endavant també a les mines de Tormo), quedant-me una mica amb les ganes, però m’allargaria massa la caminada).

La següent parada és a les mines de l’Espanyola i de Duró. Són unes de les catorze mines del poble, i una de les cent noranta-sis de la conca de Mequinensa. La seva explotació va començar

durant la Guerra Civil i va continuar fins als anys cinquanta. Se n’extreia lignit, però la baixa qualitat d’aquest carbó, unit a la pobresa dels jaciments, les va fer poc rendibles i mica en mica es van anar abandonant (tot i que algunes van funcionar fins l’any 2010).

El camí passa per l’entrada de la mina i algun dels seus respiralls. El carbó carregava en carros es tirava vessant avall per canonades o rampes o “malacates”, per ser emmagatzemats en sitges abans de ser carregats als llaüts que el baixaven Ebre avall (llaüts que remuntaven el riu gràcies a les mules que els estiraven pels camins de sirga).

A les mines de Duró es conserven també, enrunades, antigues vivendes de miners.

Passades les mines el camí es torna a enfilar muntanya amunt.

Aprofito per dinar, tot contemplant la bonica vista al meandre de l’Ebre, al mirador de la Serra de Pena, mig arrecerat del vent. En costarà una mica més arribar a dalt, però poques vegades es pot fer una cosa així.

Una altra vegada a l’altiplà vaig fins al mirador dels Cingles de Pena, amb una vista impressionant al riu.

Aquí el meandre es deixa veure sencer. També el Montmeneu, el Montsec i una mica més enllà, el Pirineu aragonès.

Només per això ja val la pena, però sota el mirador hi ha, a més, trinxeres i un parell de nius de metralladora, i molt poquet més enllà, un altre d’espectacular excavat directament al cingle, amb un túnel d’uns quaranta metres. Eren defenses de l’exèrcit república, bastides l’any 1938, tot preparant l’ofensiva de la Batalla de l’Ebre.

Reculo un tros. Torno a caminar entre atmetllers i molins de vent. Abans d’arribar al poble, el camí es desvia per passar per una petita fondalada, amb horts abandonats separats per terrasses i murs de pedra seca. En algunes s’hi poden veure pous. Als vessants de la fondalada destaca la presència d’una brolla calcícola... amb algunes plantes que no estic acostumat a veure habitualment (i d’altres que sí).

Encara em queda una última sorpresa, el curiós Pou de la Vila.

Fet de pedra, com les escales que baixen fins al nivell de l’aigua, al seu costat es conserven els onze safareigs que pertanyien a les onze famílies que poblaven Almatret.

Està documentat des del segle XVI, tot i que la tradició popular l’atribueix als sarraïns, possiblement, el seu origen és anterior.

A mitja tarda torno a ser al poble.