Clot del Cirer. (La Morera de Montsant, el Priorat).

Clot del Cirer. (La Morera de Montsant, el Priorat).

Caminada impressionant, d'aquelles que s'han de fer algun dia. Amb una part "aventurera" tot pujant pel fantàstic Grau de Barrots, vistes magnifiques, un paisatge sec i únic, però bonic, i un racó màgic, el Clot del Cirer.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 10,6 (Aprox.).

-Desnivell: ±660.

-Durada: 5 h (amb parades)

-Circular: si.

-Inici a la Morera de Montsant (Oficina d'Informació del Parc).

-Dificultat: baixa-mitjana.

-No senyalitzada com a tal. Millor amb TRACK Wikiloc tot i que no és massa complicada. Només sortir cal seguir les marques blanques i vermelles del GR 171 (pal indicador al Grau de Barrots). De seguida, però, cal desviar-se cap al Grau dels Barrots (pal indicador), tot seguint les marques grogues i blanques del PR-C 14 fins tornar a enllaçar amb el GR (ja a dalt), que s'ha de seguir. Quan es bifurca el GR cal seguir-lo cap a l'esquerra. Al cap de cop el camí es tornar a bifurcar, es deixa el GR i cal seguir d'entrada, unes marques grogues que de seguida es perden (Ull! no hi pal indicador. Només cal seguir, però, el camí que va per la carena fins al Piló de Senyalets, gairebé sempre visible). Passat el Piló cal baixar cap a l'esquerra fins al Pi d'en Cugat. Just al pi, cal baixar per camí de la dreta fins el Clot del Cirer. Llavors cal travessar el Clot fins que al cap de poc es retroben les marques del PR, que cal seguir cap a la dreta, ja fins a la Morera (ull, no hi ha pal indicador, i cal travessar el primer coll recte).

ITINERARI:

Sortim a les vuit, ens trobem a mig camí amb la resta del grup i comencem a caminar al voltant de les dotze, prèvia explicació de la ruta al Centre d’Informació del Parc.

A ple sol. Per sort farà més o menys vent tot el dia i no patirem molta calor. La pujada és més llarga del que semblava des de baix. Anem pujant, però, tot contemplant alguna planta... aprofitant que ahir vaig fer l’excursió guiada, algunes flors són les mateixes i encara ho tinc fresc.

Mirant els penya-segats, sembla impossible que sigui pujar. Tot i això hi ha un bon grapat de graus que permet fer-ho. Avui passarem pel que, diuen, és un dels més espectaculars.

Comença en una gran esquerda, bonica, fresca i ombrívola. Grimpada inclosa, amb l’ajuda dels barrots (que, suposo, li deuen donar nom). Després segueix per les baumes i relleixos del penya-segat. Amb magnífiques vistes, malgrat la calitja (un dia clar a de ser impressionant).

Hi ha algun pas força aeri, pel vertigen ho passo una mica malament en un parell o tres de punts, curts, però els passo gràcies als cables que hi ha instal·lats.

Un cop a dalt el paisatge canvia radicalment. Encara més pelat, però ben diferent al que estem acostumats i molt bonic.

Seguim la carena de la Serra Major fins el Piló de Senyalets, vèrtex geodèsic i punt més alt de la caminada (i punt de referència alhora de seguir el camí).

Com em passa en aquesta zona, em sap greu no posar nom al que es veu, però distingim el que deuen ser els Ports, la vall de l’Ebre i la plana lleidatana.

Baixem una mica i de seguida arribem al pi d’en Cugat. Una bonica pinassa monumental, i un dels pocs arbres que sobreviu al cap de munt de la serra.

Baixem una miqueta més i arribem al Clot del Cirer, diuen, un dels racons més bells d’aquesta serra.

I ho és, especialment ara que està ben verd. El prat, envoltat de baumes, contrasta amb el gris de la roca i l’escassa vegetació que l’envolta. Una curiosa font (que també va molt bé per refrescar-se) i un parell de nogueres li acaben de donar un aire màgic. Ho aprofitem per dinar i fer la foto de grup.

Encara queda un trosset de pujada, curt, però després de dinar, es fa una mica llarg. Passat el coll, pràcticament només baixada. Primer fins al caire dels cingles, amb bones vistes als mateixos penya-segats, la Morera i Scala Dei. Llavors pel Grau de Salfores, més fàcil que el que hem pujat i pràcticament sense cap pas complicat.

Un cop a baix el camí planeja i baixa lentament cap a la Morera, just al costat dels cingles. Un cop al poble hi fem una volta (jo “dutxant-me” en un parell de fonts), una mini ruta turística que acaba al bar, tot prenen un refresc (que ens fa falta, el cansament es comença a notar). Dues i mitja més fins a casa, però l’excursió ha valgut la pena, i la companyia també.