Fraguerau i Punta dels Pins Carrassers. (Ulldemolins, el Priorat).

Fraguerau i Punta dels Pins Carrassers. (Ulldemolins, el Priorat).

El Montsant és un d'aquells llocs que t'atrapa. Caminada clàssica d'un gran bellesa paisatgística, al que se li ha d'afegir el de les ermites. Espectacular.

LA RUTA - FITXA TÈCNICA :

-Quilòmetres: 14,1 (Aprox.).

-Desnivell: ± 550 m.

-Durada: 6 h (amb parades)

-Circular: si.

-Inici a Santa Magdalena (També es pot començar a Sant Antoni).

-Dificultat: mitjana-alta (no recomanable amb nens i gent amb vertígen. En aquest cas, es pot partir, una a Fraguerau i una altre a la Punta dels Pins Carrassers. El tros "dolent" és als ventadors, entre aquests dos pnts).

-Ruta 2 del Parc Natural (trípic aquí). Senyalitzada (Fins a Sant Bartomeu coincideix amb un GR i a partir de la Punta del Pins Carressers amb un altre (entremig amb pals indicadors i fites). TRACK Wikiloc.

ITINERARI:

Ens trobem a Ulldemolins. Acabem d’arribar a Santa Magdalena i comencem a caminar a les 11h. Fa sol i un dia agradable, tot i que més endavant agrairem el vent que bufa suaument (i alguns núvols de més, no previstos, però no massa molestos, excepte per les fotos.

La primera parada és ben aviat. L’ermita de Sant Antoni, del segle XV, amb un edifici adossat i ampliat posteriorment, reconvertit actualment en refugi. Davant seu hi ha, també, un font d’aigua fresca.

Continuem el camí deixant enrere els cingles per on baixarem després. Mica en mica ens anem acostant al congost de Fraguerau, que cada cop es va deixant veure millor.

Deixem enrere la deu de la Gleva i entrem per les Cadolles Fondes, unes gorgues moll boniques.
A partir d’aquí, entre un bosc frondós que contrasta amb el més sec de les vessants, anem entrant a una vall encaixada entre conglomerats de formes curioses i boniques.

Ens desviem cap al Racó de la Pastera, amb algun problema per travessar el riu, tot i que ningú hi acabarà de peus... potser perquè més d’un tenim la càmera a punt.

El camí està menys fresat del que em pensava, però arriba a la font i a la petita cova que hi ha al final d’aquesta curta vall, val la pena. És un racó molt bonic.

Reculem i continuem el camí gaudint de les roques del congost. Ara, però, ens desviem cap a Sant Bartomeu. Travessar el riu serà més fàcil, es fa per un pont penjant. Passem per un congost encara més estret i igual o més bonic.

Al seu final, l'ermita de Sant Bartomeu. Romànica, del segle XIII, està vinculada a la figura d'un ermita del segle XII, a cavall entre la historia i la llegenda: fra Guerau. La seva campana està feta amb una bomba. Un altre racó preciós. Pel que hem vist fins ara, ja valia la pena venir. Ho aprofitem per dinar (tot i que hi ha força gent).

Amb les forces refetes, reculem fins al congost i ens comencem a enfilar cap els Ventadors. La pujada és més forta del que ens imaginàvem, i hem de passar per algun punt una mica complicat... i més pels que s’han deixat el calçat de caminar a casa.

Els que tenim por a les alçades, tampoc les tenim totes, encara que he passat per llocs pitjors. A més, els que estan menys en forma, també, ho passen una mica malament. El premi, però, val la pena i compensa sobradament l’esforç. Mentre pugem anem parant a fer fotos, les vistes cada cop són millors.

Un cop a la Punta dels Pins Carrassers són impressionants (i això que avui la visibilitat és bona, però no excepcional). Mig Lleida i mitja Tarragona (i part de Castelló i Aragó, suposo) són davant els nostres ulls.

Ara només queda baixar. Passem pel Pi de la Carabasseta, un bonic arbre monumental, fem alguna parada més a fer fotos, a les vistes i a algunes flors, com la rara tulipa silvestre, o la fritil·lària, que no havia vist mai.

Un cop a baix, última visita: l’ermita de Santa Magdalena, coneguda com la catedral de Montsant. Del segle XVI, renaixentista, fundada per fra Llorenç Julià, l’ermità que va excavar i viure a la cova que va de la cripta al davant de la font de la plaça.

És tard i a hores d’ara encara em pregunto perquè hem estat més de sis hores per fer poc més de catorze kilòmetres... per molt que la caminada hagi sent espectacularment bonica, o potser per això .