SERRA DE L’OBAC – VOLUM Nº 1.

SERRA DE L’OBAC – VOLUM Nº 1.

EXCURSIÓ DE DIMECRES , 20/1/2016, AMB EL RAMON DE CAN BROSSA (Masia - Restaurant de la Vall d’Horta) I L’OSCAR AMIC D’EN RAMON.

RECORREGUT CIRCULAR:

Ens trobem al pàrquing l’Alzina del Sal.lari a les 9h.

RUTA:

Alzina del Sal.lari – Font dels Traginers ( 15 minuts) – Coll de Boix i Alzina Bonica ( 20 minuts i 35 minuts acumulats ) - Cova Cort Fosca (dins hi ha la Font del Rossinyol) i Hospital de Sang (guerra carlins) - ( 55 minuts i 90 minuts acumulats ) - Turó i Balma de l’Espluga ( 55 minuts i 145 minuts acumulats ) – Castellots de Tanca ( 40 minuts i 185 minuts acumulats ) – Font de la Pola ( 15 minuts i acumulats 200 minuts) – Balma de La Porquerissa ( 10 minuts i 210 minuts acumulats ) - Coll de Tres Creus ( 15 minuts i 225 minuts acumulats )– Alzina del Sal.lari ( 15 minuts i acumulat total 240 minuts ).

TOTAL = 4 hores

Arribada a l’Alzina del Sal.lari a les 13h.

FEM CULTURA:

1.L’Hospital de Sang de Matarrodona i la Cova de la Cort Fosca

Al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac podem trobar dues de les més interessants i vistoses curiositats naturals i arqueològiques de la zona.

Parlem de l’Hospital de Sang de Matarrodona i de la Cova de la Cort Fosca.

L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós esvoranc que travessa la roca de banda a banda. El nom li prové de què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un hospital de sang carlí.

De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic.

Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat.

Malauradament alguna resta de pintura a les parets de la roca de l’esvoranc i algun desperfecte a les restes dels murs ens avisen d’alguna bretolada més recent.

De fet, a la veïna Cova de la Cort Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment.

Per aquest motiu, a dintre de la cova es va fer la Font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova.

Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per refugiar-se.

Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba.

Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al.licients remarcables i de visita imprescindible.

2.Turó i Balma de l'Espluga: de ruïnes històriques a quadra

La Balma de l'Espluga és un dels símbols de les destrosses comeses contra el patrimoni natural i arqueològic de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.

Malauradament el que avui veiem no és l'estructura que antigament cobria un dels abalmaments del turó per formar un petit mas. El que avui podem veure són uns murs aixecats a principis dels anys 80 amb la finalitat de tancar dos grans perxerons i algunes mules.

Aquests animas de càrrega es van fer servir durant un parell d'anys per arrossegar els troncs dels milers d'alzines i roures que van caure víctimes de la gran tala realitzada a la finca de Matarrodona abans de la seva venda a la Diputació de Barcelona.

Per això, la balma de l'Espluga és el símbol d'un doble crim: contra el patrimoni natural (per la tala massiva d'arbres) i contra el patrimoni arqueològic (per les destrosses provocades en les antigues ruïnes). Una de les mules emprades aquells crims no va ser resistir l'esforç i estar enterrada davant de l'actual porta de la construcció.

Testimoni gràfic dels canvis.

Com a testimoni del que van ser les antigues ruïnes ens queda l'estudi que va poder realitzar gairebé "in extremis" l'Antoni Ferrando i Roig.

El reconegut historiador de Sant Llorenç del Munt va poder veure l'antiga estructura i, fins i tot, va incloure un croquis i diverses fotografies al seu llibre "Història i Arqueologia vistes per un Excursionista".

Això ens permet fer una comparació entre les fotografies d'abans i després de les obres portades a terme per aixecar sobre les ruïnes les quadres pels perxerons.

Alguns murs van ser enderrocats i d'altres van ser reforçats amb ciment i ampliar per completar l'estructura.

Això va afectar a la part on es trobava una petita filera grollera d'opus spicatum.

En el seu treball, l'Antoni Ferrando es refereix a un document de l'any 1.336 que parla de la balma de l'Espluga, com a dependència en aquell temps del mas de La Mata.

Provablement els seus orígens encara siguin més antics donada la seva petita mostra d'opus spicatum.

Però el seu valor històric no va fer impulsar cap actuació de rehabilitació, com demanava l'Antoni Ferrando, sinó que, contràriament, es va deixar que les ruïnes originals fossin malmeses per a poder fer les quadres dels perxerons. Després de la publicació del seu llibre, l'Antoni Ferrando va ser una de les persones que va denunciar els danys provocats.

Un sector amb força presència d'opus spicatum.

Fins aquell moment les ruïnes s'havien conservat prou bé. No es coneix quan es va produir el se abandonament com a mas, però posteriorment havia anat tenint ocupació temporal per part dels pagesos que s'ocupaven de les seves feixes, pels encarregats del proper forn de pega o pels excursionistes que anaven per aquells verals.

L'activitat humana als voltants de la balma deuria ser important antigament. Així ho confirmen les restes de la veïna casa de l'Espluga i altres dos conjunts de ruïnes que hi ha en històric camí que uneix aquest racó amb el mas de Matarrodona, passant per la balma del Figueret i el coll del turó Escarpat.

En algunes d'aquestes ruïnes, així com en altres properes (encara no catalogades), es dóna la circumstància que troben fileres d'opus spicatum.

3. Coll de Tanca – Castellots de Tanca.

A l’oest del Coll de Tanca apareixen els espectaculars Castellots de Tanca. Per accedir hi deixem el camí que va al Coll just quan aquest comença a enfilar amunt i continuem planejant per un camí ben marcat que recorre el peu del Castell Central i a continuació del Castell Occidental.

El Castell Oriental és el menys destacable, separat del camí i no hi trobem vies d’escalada, el seu vessant nord però, amaga l’Ullal de Tanca.

En aquestes parets podem trobar diversitat d’itineraris de diferents èpoques, estils i nivell d’equipament. Destacar la curiosa escletxa que travessa de sud a nord el Castell Occidental, on podem trobar una via interior d’allò més curiosa.

4. Font de la Pola.

La fascinant història de la Font de la Pola

La balma de la Pola sempre ha tingut un naixement d'aigua, que històricament ha estat molt aprofitat:

- pel mas que durant molt temps va existir en aquest indret,
- pels pastors i el bestiar que voltaven per la Porquerissa
- i pels boscaters i carboners.

En les primeres dècades del segle XX alguns excursionistes i caçadors també van començar a fer a la balma una aturada en els seus trajectes per la Serra de l'Obac. 

Un grup d'aquests caçadors, que pertanyien a la secció d'excursionisme de la Joventut Terrassenca, van decidir a finals dels anys 20 fer diverses obres d'acondicionament amb dues finalitats:

- que la font tingués aigua tot l'any. 

- que davant seu hi hagués una àrea d'esbarjo per poder descansar, passar llargues estones i jugar a cartes.

Els principals impulsors de les  obres van ser en Valentí Rossinyol, conegut com el Tinet, en Pere Pallejà i en Hans Weichsel (mariner alemany que poc abans havia participat en la primera escalada oficial a la Castellassa de Can Torres).

Per poder dur a terme el seu projecte van demanar la col·laboració a un paleta, en Puig, que va passar a ser conegut com "el paleta de la Pola".

Entre 1928 i 1929, membres de la secció d'Excursionisme de la Joventut Terrassenca van ajudar en el trasllat de materials.

Fins a l'Alzina del Salari ho van portar en el cotxe de línia de Mura. Per traslladar les coses més pesades des de la parada del bus fins a la balma (1,7 quilòmetres, amb 150 metres de desnivell de pujada i altres 50 de baixada), van contractar un burro, un matxo.

El paleta Puig va dirigir les tasques de construcció d'una cisterna interna i una gran pica externa. I, al davant, van construir una bonica taula rodona de pedra amb un tauler d'escacs pintat a sobre i voltada per un seient circul.lar.

Anys més tard es va fer al seu costat una segona taula de pedra i altres dues més petites (que ja ha desaparegut).

Quan es va conèixer que la primera fase de la construcció de la font havia acabat, molta gent hi va anar a visitar-la.

Davant els nombrosos visitants, els impulsors de les obres van posar un cartell a la paret de la balma demanant respecte per l'entorn. Aquest rètol encara hi és, però ja desdibuixat:

Anys més tard van posar un nou cartell amb el mateix missatge, però aquesta vegada sobre la pica de la font.

Els constructors de la Pola també van fer un rebost en el que guardaven estris per cuinar, plats, coberts i menjar. Aquest petit magatzem era gestionat pels constructors de la font, que actuaven com a "propietaris" de l'indret.

 A tothom que demanava fer servir les coses del rebost, li donaven la clau del pany. Com a contrapartida, deixaven els diners que volien en una mena de guardiola.

Amb aquesta recaptació voluntària, s'anaven renovant els estris. Fins els anys cinquanta, tothom va respectar aquest sistema. Fins que algú va trencar el pany i va saquejar el rebost.

El grup del Tinet anava a la font gairebé tots els caps de setmana i, a més, fins a la guerra civil van passar allà tota la setmana que tenien de festa el mes d'agost.

Durant els primers anys, tot l'indret estava també ocupat pels carboners. Les seves barraques estaven escampades pels bosc i, en alguns casos, hi vivien famílies senceres, com era el cas d'uns valencians (matrimoni i dues filles) que es van fer molts amics del Valentí Rossinyol.

Les plaçes carboneres estaven per tot arreu i treien fum contínuament.

La filla del Tinet, Esperança Rossinyol, recorda al programa Això és la Mola quines eren les activitats més habituals durant l'estiueg, quan es reunien a la Pola més de 30 persones:

- als matins les dones i els joves anaven al roquissar de davant de la Porquerissa (on hi havia tancat un ramat de bens). 

- els homes sortien a caçar als matins i a les tarden jugaven a cartes,

- els dinars els feien les dones, tot sovint ajudades pel Pere Pallejà.

- a les nits, després de sopar, tots plegats cantaven davant les balmes. Els hi agradava interpretar sobretot havaneres, com ara La Bella Lola.

- Acabada la "festa", tots es repartien a dormir per diverses cavitats properes a la font. Com era fosc, caminaven fins els seus habitacles amb llums de carbur.

Com a dormitoris aprofitaven els abalmaments existents a la cinglera de la Pola i els Castellots de Tanca. La família Rossinyol dormia concretament al Quarto de Reixa.

Una prova (escrita en aquell temps) que demostra com  la font es va convertir en un dels grans llocs de destí de Sant Llorenç del Munt és la Guia Monogràfica, que va ser editada el 1935 pel Centre Excursionista de Terrassa.

Aquesta històrica publicació ja incloïa la surgència en un dels seus itineraris recomanats i deia que: "la Font de la Pola (és) molt coneguda i concorreguda, sobretot a l'estiu, per ser un lloc ombriu i tenir l'aigua bona i fresca".

El Tinet i el seu grup van mantenir la Pola com el seu centre d'operacions fins a la dècada dels 60, quan van acondicionar una balma al Racó Gran de Mata-rodona.

El trasllat del Tinet es va produir paradoxalment per l'èxit de la font com a lloc d'esbarjo, que atreia a les noves onades d'excursionistes, a les que ja no coneixia i que, segons ell, no respectaven prou bé ni les instal.lacions ni l'entorn..

L'obertura de la pista des de l'Alzina del Salari fins al coll de Tres Creus va facilitar l'accés i, per tant, va portar encara més gent a la Pola. Fins i tot es podia anar en cotxe fins a Tres Creus, que durant un temps va servir d'aparcament. Val a dir que el Tinet, ja gran, a finals dels anys 70, va poder fer les seves darreres visites als seus antics dominis pujant en cotxe, acompanyat pel seu gendre i la seva filla.

Amb la creació del parc natural es va prohibir el pas de cotxes i la Diputació va posar un pal indicador a la font, que és l'únic element de l'indret no construït pel Valentí Rossinyol i la seva colla al llarg de les dècades passades.

La font de la Pola és encara actualment un dels llocs més freqüentats a la Serra de l'Obac.

5.Balma de la Porquerissa.

La Porquerissa és una de les balmes més conegudes i visitades de la Serra de l'Obac per estar situada en el fort revolt que fa el camí que va del collet de Tres Creus (600 metres en direcció l'est) a la font de la Pola (300 metres en direcció nord).

Davant seu arranca una carena, que davalla cap a la Gavarra de l'Obac.

La cavitat és un dels pocs indrets del massis que conserva un nom mil.lenari. La primera referència escrita a la balma és del mes de març de l'any 1.225.

En aquesta data l'abat Berenguer va fer a Bernat de Costadelau i la seva dona, Bernarda, diverses concessions, entre les quals figuraven tres peces que el mas Riquer (de Can Pobla) tenia "al bosc".

Una estava al Degotall, l'altra a Tallades i la tercera sobre el grau de la "Porcheriza".

Però la balma ja era utilitzada molt abans d'aquesta primera anotació escrita. Dins de la petita cavitat s'han localitzat restes arqueològiques (ceràmica) corresponents a les èpoques romanes, visigòtiques i medieval.

És evident que el nom fa referència a la funció de porquerissa que la balma va tenir molt temps enrera. Sota la balma, a ponent, comença un torrent, el de la Cansalada, amb una toponimia també vinculada al porc.

El pastoratge dels porcs era antigament molt diferent a l'actual. Anaven pels camps i els boscos, igual que les ovelles i cabres. La seva criança era important perquè el porc ha estat durant molts segles la gran reserva de carn (salada, seca o amb oli) de la població.

Cal destacar que els porcs d'èpoques antigues eren moltrdiferents als que coneixem actualment. Per les informacions del segle XVIII, cada exemplar pesava només 70 / 80 quilos, molt menys dels 400 quilos actuals.

El canvi es va produir entre 1880 i el 1900, quan es van introduir varietats britàniques i franceses, que s'engreixen molt més. Així ho explica Pere Roca i Fabregat, al seu estudi "La ramaderia porcina en la societat rural del Vallès Occidental dels segles XVII a XX".

De l'època romana, es coneix que la balma, tot i estar lluny de les seves explotacions agràries, ja va servir de recer. Els seus ocupats haurien de ser pastors (molts d'ells esclaus) que anaven fins a aquest índret tant per a recollir aglans com per a portar ramats.

Un fet ben curiós és que a mitjans del segle XX els aglans d'aquesta part de la Pola continuava tenint força fama. Alguns pagesos de Matadepera hi continuaven anant fins aquest allunyat índret durant l'última part de l'any a collir aglans per alimentar els porcs que criaven domèsticament.

De l'època visigòtica es coneix que la balma va ser obrada i, a banda de ceràmica a l'interior, ha quedat també com a testimoni unes sepultures de cista properes.

Dins de la cavitat es veuen restes de separació, fet que indicaría que hauria servit a la vegada d'aixopluc de bestiar i persones.

Quan es va començar a poblar activament la Serra de l'Obac, la balma hauria quedat com a corral d'alguns dels masos més propers, com la Pola, la Rouriga o la Ginebreda.

Quan la pesta negra va fer estralls, la propietat d'aquestes terres va quedar en mans de la Mata, i una part de La Barata.

Durant molts segles va continuar sent possible l'accès a la contrada per recollir llenya i aglans, o portar ramats.

Com explica Pere Roca i Fabregat, la situació va canviar a finals del segle XVII, "quan els amos de les masies del Vallès Occidental van anar publicant bans que impedien l’entrada de bestiar aliè als seus erms i boscos".

La Barata va ser una de les masies que va prohibir el pas dels ramats aliens: "Por sus justos y legítimos títulos, por sí y por sus antecesores, desde tiempos muy antiguos se hallan dueños y poseedores de varias heredades con sus correspondientes casas compuestas de distintas piezas de tierra, unas campos, otras plantadas de viña, de olivos y la mayor parte bosques, encinares y pinos sitas en el propio término de Matadepera, San Martín de Mura, San Feliu del Racó y San Pedro Parte foránea de Tarrasa (...). Y en calidad de tales dueños y posehedores han percivido y perciven los frutos resultantes de las propias tierras, se aprovechan de las tierras de sus bosques, haciendo carbón o el uso que más útil les parece y de las hierbas y bellotas paciendo en ellas sus ganados.”

Des d'aquest moment i fins a la industrialització del sector porcí, les grans masies eren les úniques que tenien terres i recursos per tenir ramats de porcs (de 20 a 30 exemplars).

Fa temps que la Porquerissa no exerceix la funció indicada pel seu nom. En ocasions es pot veure al seu voltant un ramat de Matadepera, però format només per ovelles.

Des de l'esclat de l'excursionisme, la balma és sobretot un punt de parada en el camí a la font de la Pola i l'Espluga.

Al cingle de la balma, que està culminat per un merlet, també els escaladors han obert una via (anomenada Arís).

Jordi

20/1/2016