La Via
Romànica, ruta transfronterera del romànic pirinenc, transcorre transversalment
des de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord, fins a
Bassella, al límit meridional de l'Alt Urgell; és a dir, des de la Mediterrània
fins al començament de les terres planes de ponent.
Veurem 10 esglésies – ermites i les fotos estan per ordre de l’excursió (
Santa Maria de Talló …Sant Pere d’Alp )
El recorregut de la Via segueix primer la vall del riu Tet ( a la foto, la primera, apareix amb el Tren Groc sobre un pont ), per enllaçar després amb la del Segre. Forma un corredor natural amb un únic obstacle orogràfic, el coll de la Perxa, si fa no fa a meitat de camí. La ruta travessa les comarques del Rosselló, el Conflent, la Cerdanya i l'Alt Urgell.
La zona pirinenca que comprèn la Via Romànica constitueix un territori amb característiques físiques molt semblants i posseeix unes arrels culturals comunes que es remunten al començament de l'edat mitjana. L'actual línia fronterera que s'estén al llarg dels Pirineus poca cosa té a veure amb les divisions polítiques d'aquella època. Les comunitats d'ambdós vessants de la serralada mantenien uns nexes sòlids, tant de llinatges feudals i d'administració religiosa com de relacions humanes i comercials. Parlem, per tant, d'una mateixa cultura, els vestigis de la qual han arribat fins als nostres dies expressats en centenars de monuments romànics. Es tracta, així, d'un conjunt monumental força homogeni i alhora ric en matisos, singulars i atractius, que abasta una zona pirinenca perfectament definida.
L'arquitectura religiosa de l'alta edat mitjana de la Cerdanya presenta un conjunt unitari d'edificis de dimensions reduïdes on sobresurten l'antiga canònica de Santa Maria de Talló o l'església parroquial de Sant Pere d'Alp. La renovació arquitectònica del s. XI implantà les formes llombardes molt simples i provocà nombroses construccions mancades de decoració. No obstant això, certs elements llombards com les arcuacions cegues són corrents a la comarca. Aquesta tendència perdurarà fins a la fi del s. XII, caracteritzat per la reforma d'alguns edificis i pel perfeccionament en el treball de la pedra, així com per un canvi dels motius ornamentals amb presència d'escultures a les portalades i a les finestres. Les representacions religioses, en talla de fusta, se centren en el Crist en Majestat i la Verge Maria, la devoció a la qual ha estat estesa en totes les esglésies de la comarca fins als nostres dies. Es conserven pocs vestigis de pintura mural, els quals, excepte alguna mostra a la Cerdanya d'administració francesa, han passat a formar part de les col·leccions de diferents museus catalans i forans.
El recorregut de la Via segueix primer la vall del riu Tet ( a la foto, la primera, apareix amb el Tren Groc sobre un pont ), per enllaçar després amb la del Segre. Forma un corredor natural amb un únic obstacle orogràfic, el coll de la Perxa, si fa no fa a meitat de camí. La ruta travessa les comarques del Rosselló, el Conflent, la Cerdanya i l'Alt Urgell.
La zona pirinenca que comprèn la Via Romànica constitueix un territori amb característiques físiques molt semblants i posseeix unes arrels culturals comunes que es remunten al començament de l'edat mitjana. L'actual línia fronterera que s'estén al llarg dels Pirineus poca cosa té a veure amb les divisions polítiques d'aquella època. Les comunitats d'ambdós vessants de la serralada mantenien uns nexes sòlids, tant de llinatges feudals i d'administració religiosa com de relacions humanes i comercials. Parlem, per tant, d'una mateixa cultura, els vestigis de la qual han arribat fins als nostres dies expressats en centenars de monuments romànics. Es tracta, així, d'un conjunt monumental força homogeni i alhora ric en matisos, singulars i atractius, que abasta una zona pirinenca perfectament definida.
L'arquitectura religiosa de l'alta edat mitjana de la Cerdanya presenta un conjunt unitari d'edificis de dimensions reduïdes on sobresurten l'antiga canònica de Santa Maria de Talló o l'església parroquial de Sant Pere d'Alp. La renovació arquitectònica del s. XI implantà les formes llombardes molt simples i provocà nombroses construccions mancades de decoració. No obstant això, certs elements llombards com les arcuacions cegues són corrents a la comarca. Aquesta tendència perdurarà fins a la fi del s. XII, caracteritzat per la reforma d'alguns edificis i pel perfeccionament en el treball de la pedra, així com per un canvi dels motius ornamentals amb presència d'escultures a les portalades i a les finestres. Les representacions religioses, en talla de fusta, se centren en el Crist en Majestat i la Verge Maria, la devoció a la qual ha estat estesa en totes les esglésies de la comarca fins als nostres dies. Es conserven pocs vestigis de pintura mural, els quals, excepte alguna mostra a la Cerdanya d'administració francesa, han passat a formar part de les col·leccions de diferents museus catalans i forans.
Aquest tram de la Via surt de la
població d'Urús, on s'arriba per un trencall (la GIV-4036/1) que neix a la carretera E-09
entre Alp i el túnel del Cadí.
Església de Sant Grau del Puig d'Urús
Situada a migdia de la població d'Urús.
Apareix mencionada per primer cop com a Sant Grau de Puigfrondí a l'acta de consagració de l'església parroquial de Sant Climent d'Urús, del 1037. És una església del vilatge de Vilagrau o del Puig d'Urús, avui despoblat. Una altra notícia ens parla, al s. IX, del saqueig perpetrat pels homes del vescomte de Castellbò i del comte de Foix, partidaris de l'heretgia càtara, els quals van destruir les relíquies de Sant Grau. Actualment, és una ermita de la parròquia d'Urús que no conserva cap vestigi romànic.
Estat de conservació: bo. Accés: per pista (aconsellable 4x4).
Església de Sant Martí d'Urtx
Per accedir-hi, es pren la carretera E-09 cap al NE, es travessa Alp i se segueix en la mateixa direcció per la GIV-4033 fins a Urtx.
Aquesta parròquia, que no apareix a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell, era una possessió del priorat canonical de Santa Maria de Serrabona al s. XII (Urg). Formava part del pagus Liviensis. Aquesta esgésia té en particular la tribuna de Serrabona ( veure foto ).
Es tracta d'un edifici molt modificat del s. XII que consta d'una sola nau encapçalada per un absis semicircular. Sobre el frontispici, s'ha construït una torre campanar moderna. A sota, trobem una porta granítica de dos arcs en disminució que devia ser la porta primitiva traslladada.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera general.
Església de Sant Cosme i Sant Damià de Queixans
Per accedir-hi, es pren la N-152 en direcció N fins a Queixans.
No hi ha gaires notícies històriques sobre aquesta església. No obstant això, apareix citada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell (Kexanos) del s. X. Formava part del pagus Liviensis.
Es tracta d'un edifici molt modificat. Les parts més ben conservades són l'absis i una secció de la nau, que pertanyen al s. XI. L'absis presenta a l'exterior una decoració d'arcs cecs que s'emmarquen dins del més pur estil llombard. La finestra central és de doble esqueixada. Les capelles laterals, el campanar i la porta amb la seva ferramenta són de construccions posteriors.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària asfaltada.
Església de Sant Esteve de les Pereres
Des de Queixans, una carretera a llevant mena a les Pereres.
Apareix esmentada com a Hansi a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell del s. X. Formava part del pagus Liviensis. L'edifici primitiu constava d'una nau coberta amb una volta de canó, encapçalada per un absis semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera. Probablement, l'absis podria datar del s. XI i la nau del s. XII. Al s. XVIII s'hi van afegir les capelles laterals i s'obrí la porta al frontispici. La porta antiga es devia trobar al lloc de la capella lateral de migdia.
Va ser greument afectada l'any 1936. Des del 1992, s'hi fan tasques de restauració.
Estat de conservació: regular. Accés: per carretera secundària sense asfaltar.
Església de Sant Andreu de Vilallobent
Per la mateixa carretera, i fent cap al NE, s'arriba a Vilallobent.
Apareix esmentada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell del s. X amb la denominació Villa Lupinti. Formava part del pagus Liviensis.
L'edifici, d'origen romànic (s. XI), ha sofert importants modificacions en l'estructura primitiva. El temple devia constar d'una sola nau coberta amb volta de canó encapçalada per un absis semicircular, que va ser substituït per una capçalera rectangular. A la nau es construïren dues capelles laterals i una sagristia. Al mur N hom pot observar el parament fet en opus spicatum, i a la paret de migdia es pot observar una finestra emparedada, de doble esqueixada, l'única romànica que es conserva.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària asfaltada.
Església de Sant Tomàs de Ventajola
Cal dirigir-se al N fins a Puigcerdà i prendre a migdia la N-152 per trencar de seguida a la dreta (O) cap a Ventajola.
La primera menció està datada l'any 958 en un precepte del rei Lotari a favor del monestir de Sant Miquel de Cuixà: "in Ventoiola ecclesia cum decimis et primiciis". Formava part del pagus Liviensis. És un edifici d'una sola nau encapçalada per un absis semicircular que es podria datar dins del s. XI. Ha sofert diverses modificacions com la construcció d'una capella, la sagristia -que amaga, parcialment, l'absis- i la porta que va ser refeta al segle passat. El més remarcable és la decoració exterior de l'absis amb arcs cecs d'estil llombard, separats per lesenes, dels quals tan sols se'n conserven cinc d'originaris. Interiorment, està cobert amb una volta de quart d'esfera. El campanar d'espadanya de dos ulls és modern. S'hi venera una marededéu de tradició romànica, còpia de la que va desaparèixer el 1936. Es troba dins d'una propietat privada.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària sense asfaltar.
Església de Sant Pere d'Alp i al costat la font de Sant Isidre
Es continua per la mateixa N-152 en direcció S i es gira a la dreta (SO) per l'E-09 fins a Alp.
La parròquia d'Alp apareix esmentada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell (Albi) del s. X. Formava part del pagus Liviensis.
L'edifici, molt transformat, sembla correspondre's amb una construcció de tradició llombarda del s. XI. En una estructura de planta basilical (tres naus), es va substituir la capçalera original per l'actual presbiteri i es van obrir capelles laterals. La nau estava coberta amb una volta de canó reforçada amb arcs torals desapareguts actualment. Es conserven els arcs formers que separen les naus laterals, que estan cobertes amb una volta de canó amb perfil de quart de cercle. Els pilars de l'extrem de llevant, amb grans carreus, formarien part de l'edifici anterior. La porta oberta a llevant és l'única de les obertures primitives que conserva l'edifici. A la paret N del presbiteri, hi ha una pintura gòtica (s. XIV) amb la figura de Sant Cristòfol. Es conserven dues imatges de la Mare de Déu, una al Museu d'Art de Girona i l'altra, del s. XIII, al Museu Episcopal de Vic.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària asfaltada.
Fi de l'itinerari.
Església de Sant Grau del Puig d'Urús
Situada a migdia de la població d'Urús.
Apareix mencionada per primer cop com a Sant Grau de Puigfrondí a l'acta de consagració de l'església parroquial de Sant Climent d'Urús, del 1037. És una església del vilatge de Vilagrau o del Puig d'Urús, avui despoblat. Una altra notícia ens parla, al s. IX, del saqueig perpetrat pels homes del vescomte de Castellbò i del comte de Foix, partidaris de l'heretgia càtara, els quals van destruir les relíquies de Sant Grau. Actualment, és una ermita de la parròquia d'Urús que no conserva cap vestigi romànic.
Estat de conservació: bo. Accés: per pista (aconsellable 4x4).
Església de Sant Martí d'Urtx
Per accedir-hi, es pren la carretera E-09 cap al NE, es travessa Alp i se segueix en la mateixa direcció per la GIV-4033 fins a Urtx.
Aquesta parròquia, que no apareix a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell, era una possessió del priorat canonical de Santa Maria de Serrabona al s. XII (Urg). Formava part del pagus Liviensis. Aquesta esgésia té en particular la tribuna de Serrabona ( veure foto ).
Es tracta d'un edifici molt modificat del s. XII que consta d'una sola nau encapçalada per un absis semicircular. Sobre el frontispici, s'ha construït una torre campanar moderna. A sota, trobem una porta granítica de dos arcs en disminució que devia ser la porta primitiva traslladada.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera general.
Església de Sant Cosme i Sant Damià de Queixans
Per accedir-hi, es pren la N-152 en direcció N fins a Queixans.
No hi ha gaires notícies històriques sobre aquesta església. No obstant això, apareix citada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell (Kexanos) del s. X. Formava part del pagus Liviensis.
Es tracta d'un edifici molt modificat. Les parts més ben conservades són l'absis i una secció de la nau, que pertanyen al s. XI. L'absis presenta a l'exterior una decoració d'arcs cecs que s'emmarquen dins del més pur estil llombard. La finestra central és de doble esqueixada. Les capelles laterals, el campanar i la porta amb la seva ferramenta són de construccions posteriors.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària asfaltada.
Església de Sant Esteve de les Pereres
Des de Queixans, una carretera a llevant mena a les Pereres.
Apareix esmentada com a Hansi a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell del s. X. Formava part del pagus Liviensis. L'edifici primitiu constava d'una nau coberta amb una volta de canó, encapçalada per un absis semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera. Probablement, l'absis podria datar del s. XI i la nau del s. XII. Al s. XVIII s'hi van afegir les capelles laterals i s'obrí la porta al frontispici. La porta antiga es devia trobar al lloc de la capella lateral de migdia.
Va ser greument afectada l'any 1936. Des del 1992, s'hi fan tasques de restauració.
Estat de conservació: regular. Accés: per carretera secundària sense asfaltar.
Església de Sant Andreu de Vilallobent
Per la mateixa carretera, i fent cap al NE, s'arriba a Vilallobent.
Apareix esmentada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell del s. X amb la denominació Villa Lupinti. Formava part del pagus Liviensis.
L'edifici, d'origen romànic (s. XI), ha sofert importants modificacions en l'estructura primitiva. El temple devia constar d'una sola nau coberta amb volta de canó encapçalada per un absis semicircular, que va ser substituït per una capçalera rectangular. A la nau es construïren dues capelles laterals i una sagristia. Al mur N hom pot observar el parament fet en opus spicatum, i a la paret de migdia es pot observar una finestra emparedada, de doble esqueixada, l'única romànica que es conserva.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària asfaltada.
Església de Sant Tomàs de Ventajola
Cal dirigir-se al N fins a Puigcerdà i prendre a migdia la N-152 per trencar de seguida a la dreta (O) cap a Ventajola.
La primera menció està datada l'any 958 en un precepte del rei Lotari a favor del monestir de Sant Miquel de Cuixà: "in Ventoiola ecclesia cum decimis et primiciis". Formava part del pagus Liviensis. És un edifici d'una sola nau encapçalada per un absis semicircular que es podria datar dins del s. XI. Ha sofert diverses modificacions com la construcció d'una capella, la sagristia -que amaga, parcialment, l'absis- i la porta que va ser refeta al segle passat. El més remarcable és la decoració exterior de l'absis amb arcs cecs d'estil llombard, separats per lesenes, dels quals tan sols se'n conserven cinc d'originaris. Interiorment, està cobert amb una volta de quart d'esfera. El campanar d'espadanya de dos ulls és modern. S'hi venera una marededéu de tradició romànica, còpia de la que va desaparèixer el 1936. Es troba dins d'una propietat privada.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària sense asfaltar.
Església de Sant Pere d'Alp i al costat la font de Sant Isidre
Es continua per la mateixa N-152 en direcció S i es gira a la dreta (SO) per l'E-09 fins a Alp.
La parròquia d'Alp apareix esmentada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell (Albi) del s. X. Formava part del pagus Liviensis.
L'edifici, molt transformat, sembla correspondre's amb una construcció de tradició llombarda del s. XI. En una estructura de planta basilical (tres naus), es va substituir la capçalera original per l'actual presbiteri i es van obrir capelles laterals. La nau estava coberta amb una volta de canó reforçada amb arcs torals desapareguts actualment. Es conserven els arcs formers que separen les naus laterals, que estan cobertes amb una volta de canó amb perfil de quart de cercle. Els pilars de l'extrem de llevant, amb grans carreus, formarien part de l'edifici anterior. La porta oberta a llevant és l'única de les obertures primitives que conserva l'edifici. A la paret N del presbiteri, hi ha una pintura gòtica (s. XIV) amb la figura de Sant Cristòfol. Es conserven dues imatges de la Mare de Déu, una al Museu d'Art de Girona i l'altra, del s. XIII, al Museu Episcopal de Vic.
Estat de conservació: bo. Accés: per carretera secundària asfaltada.
Fi de l'itinerari.
RESUM :
- Comarques:Cerdanya
- Senyalització:Sí
- Temes:Cultura
- Distància: 35,0 km
- Tipologies:Patrimoni cultural
- Durada: 4 h
No hay comentarios:
Publicar un comentario