LA RUTA DELS
CASTELLS DEL SIÓ
El Sió ha significat des de sempre un riu poc conegut, però malgrat el seu poc cabal és un riu llarg i ha esdevingut un espai de frontera en la història d’aquestes terres, com també un espai geogràfic comú de comunicació social, cultural i econòmica seguint una forma longitudinal entre els pobles respecte al riu. Primera foto el riu Sió a Agramunt. Resto fotos segueix ordre dels castells, unes 3 fotos a la majoria de castells, últim castell només 1 foto.
Els castells de frontera, als segles X, XI i XII, van representar una autèntica xarxa defensiva del territori. El Sió neix a Gàver, a l’Alta Segarra, agafant fins i tot aigües de l’alta Anoia (Segarra històrica), travessa la Segarra, l'Urgell la Noguera i desemboca a l’altura de Balaguer. Té aproximadament uns 70 km de recorregut.
El Sió ha significat des de sempre un riu poc conegut, però malgrat el seu poc cabal és un riu llarg i ha esdevingut un espai de frontera en la història d’aquestes terres, com també un espai geogràfic comú de comunicació social, cultural i econòmica seguint una forma longitudinal entre els pobles respecte al riu. Primera foto el riu Sió a Agramunt. Resto fotos segueix ordre dels castells, unes 3 fotos a la majoria de castells, últim castell només 1 foto.
Els castells de frontera, als segles X, XI i XII, van representar una autèntica xarxa defensiva del territori. El Sió neix a Gàver, a l’Alta Segarra, agafant fins i tot aigües de l’alta Anoia (Segarra històrica), travessa la Segarra, l'Urgell la Noguera i desemboca a l’altura de Balaguer. Té aproximadament uns 70 km de recorregut.
El riu Sió ens
determinarà, doncs, un recorregut temàtic que coincideix plenament amb les
línies de frontera que es creen a la Marca Superior cap al final del segle X i
començament del XI i que dibuixen un paisatge històric i monumental molt
característic.
Elements clau de la ruta
Al llarg de la
ruta hi ha diferents castells que ja tenen organitzada la visita guiada des de
fa molts anys i es comercialitzen dins la xarxa “Castells de Lleida”,
www.castellsdelleida.com. Aquests castells són:
El Castell
de Montsonís és un castell situat al nucli de Montsonís, al municipi de la Foradada, comarca de la Noguera. El Castell de Montsonís, al
costat de la resta de les fortaleses construïdes a la zona, va defensar la
frontera entra la ‘Catalunya Vella’ i la 'Nova' durant 125 anys, fins a la
conquesta definitiva de Lleida l'any 1149. Es tracta d'un castell habitat, per
aquest motiu la bandera segueix onejant a la Torre de l'Homenatge i algunes de
les habitacions són d'ús privat. De fet, es tracta del primer castell privat de
tota Espanya que es va obrir al públic.
El castell
de Montclar es troba al poble de Montclar
d'Urgell i està
situat estratègicament en un dels punts més alts de la serra de Montclar. Està edificat sobre les restes
d'una antiga torre romana i va ser reformat al segle XVII amb una arquitectura del renaixement català. Restaurat per últim cop el 1970, es va declarar Monument Històric Artístic l'any 1879. Tan sols cinc famílies han estat propietàries del castell de
Montclar des del 1200: els Cabrera, els Ribelles, els Ponts, els Despujol i des del 1986, els Miguel, el llinatge que prové del Baix Empordà (castells de Palau-sator, Palau Sacosta i Púbol). L'interior del
castell és visitable i està estructurat en àmplies estances, entre les quals destaca:
el celler, que encara conserva les fustes
per al vi; les armadures de l'entrada; la
gran escalinata central; la biblioteca i la sala de música. També és interessant la
terrassa, que alberga un pou, des d'on es pot gaudir de vistes espectaculars. Altres
elements a destacar són les originals ròtules de pedra per a vigilar als
presos, situades a la paret de la presó i a les façanes exteriors; el gran
menjador, escenari de sopars medievals; la presó i les masmorres; o l'accés
directe a una llotja de l'església de Sant Jaume
de Montclar per a
assistir als oficis des del castell.
El Castell de Florejacs és un monument del
municipi de Torrefeta i
Florejacs (Segarra) declarat Bé
Cultural d'Interès Nacional. A 10 km per carretera a l'oest de Guissona, s'alça sobre un petit turó, el poble de Florejacs, antic cap de municipi que va ser unit en època
moderna al de Torrefeta. La silueta del poble, emmarcada
per la torre del castell i pel campanar de l'església, destacant contra el cel
sobre un típic paisatge segarrenc, constitueix una de les perspectives més
fascinadores de la comarca. Malgrat trobar-se pròxima a la transitada carretera
que parteix de la N-II, prop de Cervera en direcció Ponts/Andorra, la localitat és un oasi de pau, ja que el seu accés
és mitjançant una petita carretera d'uns 4 km, pròxim al poble de Palou, que mor en arribar a Florejacs.
Històricament, el castell de Florejacs, juntament amb el veí castell de les
Sitges, va formar
part de la línia fronterera entre el món àrab i el món cristià a l'època de la Reconquesta i el repoblament de les terres de la zona.
El castell
de les Pallargues, al terme municipal dels Plans de Sió, a la comarca de la Segarra, fou una fortalesa medieval, documentada des del segle XI com a Castellum Espalargi
(mot equivalent a "pallers"). Actualment és un casal o palau quan, al segle XVI, el senyor de les Pallargues, Onofre d'Argençola, decidí
reformar el castell. És un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional. El castell s'aixeca en el punt més alt del nucli de les Pallargues i està orientat al sud. Pertany a la tipologia dels castells-palau, amb una planta irregular, formada per tres cossos de mida diferent,
fruit d'ampliacions successives. Té un cos central de planta quadrada, i dos
cossos laterals rectangulars de menors dimensions. Està format per planta
baixa, on es troben les dependències destinades als serveis, com ara les quadres, el celler o la presó, i dues plantes superiors amb els
murs realitzats amb carreus regulars. A la façana principal, de gran llargada, destaca l'arc gòtic de 13 metres d'alt per 7,5 metres
d'ample, en l'eix del qual es troba la finestra de la sala noble i la porta d'entrada, amb un arc de mig punt i grans dovelles, que queda enfonsada respecte al
pla de la façana, avui només visible en part, a causa de l'afegit posterior del
balcó i l'arc de mig punt sobreposat,
igual que el contrafort que queda situat a la seva dreta. Les grans finestres, algunes d'elles amb
reixes de ferro forjat, estan ordenades regularment al
llarg de tota la façana, tot i que amb l'aparició dels balcons, la façana va
canviar la seva imatge. S'aprofità el gran arc i es van rebaixar les finestres
per convertir-les en balcons amb baranes de ferro forjat, i també es va
construir una curiosa torreta en una de les balconades. Durant la guerra civil es va haver de refer la coberta i es va rebaixar en part aprofitant les pedres per a
fer la tanca del corral.[Altres elements
destacables són: la capella dedicada a Sant Miquel, l'escala de cargol que comunica amb les antigues presons
subterrànies i el pou de gel. Aquest castell està inclòs en la Ruta dels Castells de la Segarra i es
pot visitar.
5. Vicfred (la Segarra)
El castell
de Vicfred es troba situat a l'altiplà que separa la conca del riu Llobregós de la del riu Sió. Una ubicació excel·lent per a
vigilar els avanços de l'enemic. Vicfred marcava el límit entre el Comtat
d’Urgell i el de Cardona. Avui dia veiem una residència
senyorial però l'origen fou el d'un castell de frontera. És un monument
protegit com a Patrimoni Arquitectònic Català del municipi de Sant
Guim de la Plana (Segarra). El Castell de
Vicfred apareix esmentat per primera vegada l'any 1079, amb el nom de Bechfred,
en una acta testamentària conservada en el bisbat de Solsona i atorgada per
Ramon Mir (propietari del castell i conegut també amb el patronímic de Ramón
Miró d'Aguda) cap a la seva muller Engèlsia, abans de peregrinar a Santiago de
Compostel·la. L'any 1099 el nom de Vicfred apareix en la consagració de
l'església de Guissona. Després de pertànyer a la família
Mir, i de diverses etapes històriques, va passar al llinatge dels Ribelles en
funció de governadors castlans. El 1179 apareix com propietari
Gombau de Ribelles, casat amb la marquesa de Cabrera, senyora de Montsonís.
Gombau de Ribelles, en el testament a la seva filla Sança de Llobera, canvia el
nom del castell i s'hi refereix com a castrum de Becfreit. El castell
romangué en mans de la família Ribelles i dels seus descendents, que van fer-hi
diferents reformes, fins a mitjan segle XIV. A continuació, passà a les mans
dels Cardona. El desembre del 1375 el rei Pere
el Cerimoniós va instituir el comtat de Cardona i el castell de Vicfred és
mencionat en el diploma reial. Com que els Cardona eren senyors de Torà, el castell de Vicfred constituïa
un batlliu dins la batllia de Torà, a la vegueria de Cervera. En el fogatjament de 1381 comptava amb 9 focs. Els
Cardona, emparentats amb els Medinaceli, el van conservar fins a l'extinció
dels senyorius al segle XIX. L'any 1998 el castell de Vicfred passa a ser
propietat particular i es restaura. Llegim en una placa de marbre del castell:
«Sa Majestat Felip
V va posar les
seves reials plantes al castell l'any 1701. El pretenent al tron en Carles de Borbó es va hostatjar en ell, el 12 de juny de 1837 dia de
la batalla de gra, acompanyat pel bisbe de Lleó. Sa Majestat Amadeu
I de Saboia, en la seva marxa cap a l'exili l'any 1873, va passar la nit aquí». Penjat a l'entrada hi ha un tapís
brodat a mà amb l'escut de Felip V i que en commemora l'estança del rei
d'Espanya a Vicfred.
El castell
de Concabella fou un palau senyorial situat al nucli de la població de Concabella, al municipi dels Plans de Sió (Segarra). És el castell
o casal fortificat més gran de la comarca. L'any 1031 tenim les primeres
notícies del terme de Concabella quan el bisbe Ermengol d'Urgell donà a Guifré
un alou del terme de la ciutat de Guissona
que afrontava a sud in termino de Concabela. Documentat des del 1040 a través de l'acta de consagració
de Santa Maria de la Seu. A partir de mitjan segle XI apareix la saga dels Concabella,
possiblement feudataris de la canònica d'Urgell, que mantenen el domini del
castell fins al segle XIV. El 1077, Guillem Arnau de Concabella era membre destacat de la cort
d'Urgell. Durant tot el segle XII els Concabella intervenen activament en la
vida del comtat d'Urgell. Donaren dos abats al monestir de Poblet, Pere de
Concabella (1198) i Berenguer de Concabella (1253). També foren senyors de Les
Pallargues. Al segle XIV el domini va passar a Berenguer de Peramola, el qual
va testar el 1347 a favor de Gombau de Vilalta,
concedint molts privilegis als seus vassalls). Al voltant de l'any 1381 era dels senyors del castell d'Oluja. Al llarg del segle XV va estar en poder dels Requesens.
Durant la guerra civil catalana (1462-1472) va pertànyer a Rodrigo de
Bobadilla, i d'aquest als Ortiz. A partir del segle XVI en serien propietaris els Erill,
els quals van transformar l'antiga fortalesa en un palau senyorial que van
conservar al llarg de tres segles.
7. Formós ( la Noguera )
El Castell Formós és el lloc on més aviat es va
assentar l'home a Balaguer segons han demostrat les exacavions efectuades. El
tossal fou ocupat de forma continuada, a causa sobretot de la seva situació
estratègica. La primera notícia escrita que fa referència al Castell és un
document àrab que ens informa d'una campanya contra el Comte de Barcelona i l'inici
de la construcció del Castell. Fou l'any 897-898 quan Lubb b. Muhammad derrotà
a Guifré el Pilós i començà a aixecar la fortificació. Sota Abd al-Rahman el
Castell de Balaguer, esdevé una important fortalesa fronterera.
Durant el segle XI el Castell passarà de ser un lloc purament defensiu a convertir-se en una residència senyorial. El nom de Suda, apel⋅latiu que agafarà a partir d'aquells moments, indica clarament aquesta doble funció. Les restes arqueològiques també han confirmat aquest fet: les guixeries que avui guarda el Museu da la Noguera són el màxim exponent del palau andalusí que, als voltants de l'any 1046 - 1047 aixecarà Ysuf al-Muzaffar.
Amb la conquesta de Balaguer (1105) per les tropes d'Ermengol VI, el Castell entra en la fase cristiana, i passa a ser residència temporal dels successius Comtes d'Urgell fins l'any 1314, moment en que Alfons d'Aragó converteix Balaguer en capital del comtat i el castell en seu permanent. Això significarà que el castell es veurà immergit en grans reformes constructives de caire palatí. D'aquí el nom de Castell Formós.
Malauradament, un afer polític, el Compromís de Casp, fou el responsable de la desaparició del castell (setge del 1413) a mans de les tropes de Ferran d'Antequera, i també de la fi del Comtat d'Urgell amb l'últim comte, Jaume II, el Dissortat.
En el seu interior podran trobar cartells explicatius de les antigues dependències del castell.
En les diferents excavacions que s'hi han realitzat s'han trobat importants vestigis que poden veure's en el Museu de la Noguera, un dels millors museus d'art islàmic.
Durant el segle XI el Castell passarà de ser un lloc purament defensiu a convertir-se en una residència senyorial. El nom de Suda, apel⋅latiu que agafarà a partir d'aquells moments, indica clarament aquesta doble funció. Les restes arqueològiques també han confirmat aquest fet: les guixeries que avui guarda el Museu da la Noguera són el màxim exponent del palau andalusí que, als voltants de l'any 1046 - 1047 aixecarà Ysuf al-Muzaffar.
Amb la conquesta de Balaguer (1105) per les tropes d'Ermengol VI, el Castell entra en la fase cristiana, i passa a ser residència temporal dels successius Comtes d'Urgell fins l'any 1314, moment en que Alfons d'Aragó converteix Balaguer en capital del comtat i el castell en seu permanent. Això significarà que el castell es veurà immergit en grans reformes constructives de caire palatí. D'aquí el nom de Castell Formós.
Malauradament, un afer polític, el Compromís de Casp, fou el responsable de la desaparició del castell (setge del 1413) a mans de les tropes de Ferran d'Antequera, i també de la fi del Comtat d'Urgell amb l'últim comte, Jaume II, el Dissortat.
En el seu interior podran trobar cartells explicatius de les antigues dependències del castell.
En les diferents excavacions que s'hi han realitzat s'han trobat importants vestigis que poden veure's en el Museu de la Noguera, un dels millors museus d'art islàmic.
HI HA MOLTS MÉS
CASTELLS
No hay comentarios:
Publicar un comentario