ESCAPADA D’UN MATÍ AL TAGAMANENT I AL PLA DE LA CALMA

ESCAPADA D’UN MATÍ AL TAGAMANENT I AL PLA DE LA CALMA

Si voleu una excursió suau o amb canalla, més us val pujar la muntanya amb el cotxe fins a l’aparcament que hi ha després del Castell i l’Església de Tagamanent. 

Des del pàrquing, us plantareu davant del conjunt arquitectònic en pocs minuts per un caminol costerut però sense perdre l’alè.  És té constància del castell des del segle X. Els comptes de Barcelona sempre el van voler conservar perquè constituïa una fortificació de difícil accés. A 1.056 metres d’altitud, hi ha una bona panoràmica de la vall, a una banda, i de la Masia Restaurant el Bellver i la Casa Museu Agustí, a l’altra. Per baixar del cim vam fer drecera per enmig del bosc, enlloc d’agafar el mateix corriol que de pujada.

Un cop a baix, fent via per la pista i tombant per un viarany que es desvia cap a la dreta, et topes  amb la Masia Restaurant el Bellver, que també és un punt d’informació sobre el parc natural. Preparen esmorzars i dinars, però nosaltres, amb això de la crisi, dúiem entrepans, aigua i tres sucs.

Seguim i trobem la Casa Museu Agustí. Va viure el seu esplendor al segle XVIII, però ja hi ha indicis de la seva existència des de finals del segle XV.

Una mica més endavant, vam deixar a mà esquerra la Casa Museu Agustí, que s’aixeca a pocs metres damunt de l’aparcament.  Aquesta masia va ser restaurada imitant la vida quotidiana que feia la família Agustí el segle XVIII. S’hi fan visites guiades per totes les estances. Va ser abandonada poc després de la Guerra Civil, i a finals dels noranta la Diputació de Barcelona va restaurar-la seguint investigacions arqueològiques i documentals. Però no us penseu que això ho sé perquè hi vam accedir, sinó perquè ho he indagat després. Nosaltres anàvem a caminar i a l’aventura. Ara, però, ja tinc l’excusa per tornar-hi un altre dia.

En lloc de tirar per la pista -que serpenteja per un pendent moderat- vam travessar el vessant entre arbrat i matolls fins a coincidir de nou amb el vial principal. Per esmorzar vam aturar-nos al bell mig del Pla de la Calma, al costat d’un bassal prou extens. Hi havia capgrossos, i, segons des de quina perspectiva t’ho miressis, a mi allò em recordava un oasi del desert. En aquell indret, de molts arbres penjaven pedres grosses, cúbiques i blanques;  de ben segur perquè els porcs senglars esmolessin els ullals als rocs  i no pas als troncs.

Ara un pas ara un altre, vam endinsar-nos un parell de quilòmetres més per l’altiplà. Sovint a una banda de la vereda s’aixecava un tanca de fusta vella i, a estones, atrotinada, però just l’ambient que desitges respirar  a una reserva de la biosfera com és el Parc natural del Montseny des que la UNESCO així el declarés el 1978. 

Ja de tornada, un bon grapat de pares, mares i fills s’amuntegaven a les portes  de la Casa Museu Agustí. I no estaven sols. Un ramat de cabres considerable enriquia el quadre rústic de la contrada. Tot plegat desprenia un aire entre líric i màgic.