EXCURSIÓ DES DEL MONESTIR DE MONTSERRAT A SANT JERONI

EXCURSIÓ DES DEL MONESTIR DE MONTSERRAT A SANT JERONI

Per fer aquesta ruta seguim textualment les indicacions que ens proporciona la Generalitat de Catalunya des del Palau Robert , que sense cap problema ens portarà al cim més alt del massis de Montserrat: Sant Jeroni. Una ruta absolutament recomanable: L’itinerari comença al monestir de Montserrat. S’hi pot arribar en vehicle des de Monistrol de Montserrat, o per can Maçana des del Bruc o amb l’aeri des de l’estació de tren dels FFCC de la Generalitat.

Des del monestir cal adreçar-se al funicular de Sant Joan i pujar fins a dalt de tot. L’itinerari a peu comença a la dreta mateix del pla de les Taràntules (976 m), a la sortida de l’estació superior del funicular. A pocs metres del pla, el camí segueix entre la roca i el precipici; s’hi passa amb amplitud i sense perill de vertigen, ja que el bosc fa de barana natural. Amb tot, no es deixa de contemplar el conjunt del recinte del monestir i santuari de Montserrat que apareix, allà baix, petit, a uns gairebé 300 m de desnivell.

Si des d’aquest punt s’abaixa la vista uns 100 m avall es veu la capella de Sant Benet, construïda el 1927 sobre les ruïnes de l’antiga ermita del mateix nom. Era la més moderna, ja que la va fer construir l’abat Pere de Burgos el 1536. També es veu, a l’extrem dret de la carena del davant, l’ermita de Sant Dimes, habitada ja al segle XV. A prop hi ha la de Santa Creu, resguardada gairebé del tot en una balma i situada sobre mateix del monestir; s’hi accedeix per una escala interior d’uns 600 esglaons -la majoria dels quals oberts a la roca l’any 1499- que s’enfilen dret per la canal. D’ençà de més de 30 anys hi ha algun monjo del monestir que hi fa vida eremítica.

Sobre mateix de l’ermita de la Santa Creu es distingeix el pla de la Trinitat, on hi ha les ruïnes de l’ermita de la Santíssima Trinitat. A la darreria del segle XV fou restaurada pel famós P. Bernat Boïl, que més tard va acompanyar Cristòfor Colom en el segon viatge a Amèrica (1493) amb el títol de primer vicari apostòlic de les Índies Occidentals, concedit pel papa Alexandre VI. L’any 1625, l’abat Beda Pi l’eixamplà encara més i es convertí en l’ermita més gran de totes.

Continuà habitada fins a poc després de la destrucció de Montserrat pels francesos (1811-1812); el 24 d’abril de 1822, el P. Gaspar Soler hi fou assassinat i llançat a la cisterna per uns bandolers. Aleshores, els superiors del monestir decidiren de no permetre que els altres quatre ermitans que encara restaven a la muntanya hi continuessin sols. Així s’acabà la institució de la vida eremítica a Montserrat.

Ara ja cal endinsar-se, fins a arribar al peu mateix dels quatre turons, tan característics de Montserrat que apareixen en totes les fotografies de la muntanya fetes des de la plaça de Santa Maria. Els noms d’aquests turons, de dreta a esquerra, són els següents: Gorra Frígia (1.152 m), Magdalena Superior, Magdalena Inferior i Gorra Marinera. A la Magdalena Inferior hi ha les runes de l’ermita de Santa Magdalena (s. XV), però la més pintoresca és l’ermita de Sant Jaume, que encara es pot veure penjada a mig aire de la Gorra Marinera.

El camí segueix vorejant el torrent de Santa Maria. En certs moments es pot albirar el Cavall Bernat i, al fons, Sant Jeroni. Arriba un punt en què el camí travessa el torrent i, aleshores, s’inicia un tram d’escales que se n’allunya suaument per retornar-hi tot seguit. Novament al torrent es constata que ja no se’l voreja, sinó que s’hi discorre pel mig. Sortosament els torrents de la muntanya de Montserrat porten aigua, i sovint força, només quan plou. Aleshores, poden ser perillosos. Es veu l’antic camí al costat mateix del llit del torrent que es va recorrent. La pujada es fa de gust sota les alzines que ombregen el camí, el qual porta fins davant mateix de la capella de Sant Jeroni.

Cal prendre, doncs, el camí de l’esquerra que puja dret fins al cim, que pràcticament es veu ja des de l’inici. Es passa per un lloc on s’intueix que hi havia hagut unes construccions; ara està arranjat i només hi queda la cisterna d’un antic restaurant. Antigament hi havia hagut la primitiva ermita de Sant Jeroni, reconstruïda el 1590 i novament destruïda el 1811. A l’esquerra, dalt d’una roca, hi ha un mirador, construït el 1956, amb una placa que els excursionistes catalans havien ofrenat pocs anys abans en homenatge a Mn. Jacint Verdaguer (1845-1902) amb motiu del 50è. aniversari de la mort d’aquest poeta català.

S’és dalt d’un turó l’espai del qual és força reduït però protegit per una forta barana de ferro. A un costat d’aquesta petita placeta, sobre un piló d’un metre d’alçada, hi ha una gran rosa dels vents d’acer inoxidable col.locada el 13 de juny de 1986 pel Centre Excursionista del Bages, gràcies a la qual hom pot orientar-se i conèixer la toponímia del que es veu a l’horitzó, ja que indica els pics i els indrets més rellevants que s’arriben a veure en dies normalment clars. La tornada es fa pel mateix camí.