VOLTANTS DE VILADRAU ( LA SOLANA )

VOLTANTS DE VILADRAU ( LA SOLANA )

Recorregut:
La Solana – El Molins – Can Bosc – Ermita de L’Erola – Coll d’Àligues – El Pujol de Muntanya – L’Aremany – Castanyer de les Nou Branques – Viladrau – Serra de Rosquelles – La Solana.

Itinerari:
Ruta molt variada per la vessant nord del massís del Matagalls. Durant la pujada podrem gaudir de la singular bellesa que ens ofereixen els boscos de castanyers centenaris. També podrem admirar grans masies, que mereixen ser visitades pel seu propi valor.

El punt de sortida de l’excursió d’avui el trobem a la dreta del restaurant La Solana en una explanada de terra (770 m).

Comencem la ruta a les 8 tocades. El dia es presenta magnífic. Des d'aquí surt la pista que hem de seguir. Just en agafar aquesta pista trobarem dues bifurcacions, són pistes menors que queden a la dreta de la principal: no en fem cas. Per un pont creuem la riera.

Més endavant una bifurcació: a l'esquerra la pista segueix cap a Els Molins, hi ha un cartell de fusta vell que ho indica; entrem al recinte de la casa El Molins. Primerament veiem a l’esquerra la font i al fons la casa, amb una gran rellotge de sol a la façana.

Ens incorporem de nou al camí i agafem un corriol que segueix una mena de torrentera i s‘enfila en direcció sud (hi ha algun indicador).

A escassos metres d’on comença, deixem un camí que marxa a la nostra esquerra.
Anem deixant corriols i pistes de desemboscar, i sempre seguim tenint la carena a la nostra esquerra. Passem pel costat de la mina coneguda com el Cau de les Guilles (hi ha una bassa que recull l’aigua).

Seguim el costat del senyal del Meridià Verd i al arribar a una cruïlla seguim amunt cap a l’esquerra. Passem per un camí pla enmig de grans castanyers i arribem a Can Bosc. Fins aquí el nostre itinerari coincideix amb la ruta del Meridià Verd.

Can Bosc està format per tres construccions de les quals només se n'utilitza una com a lloc per al bestiar de cabres i ovelles, la resta semblen abandonades i les parets principals de les dues cases ja presenten esquerdes considerables.

Voregem el frontal de la masia. A mà esquerra hi ha una típica font.

Per seguir el camí no hem de tirar per la pista més ampla, de l'esquerra, sinó recte, seguint pel costat de Can Bosc per pista estreta. Passem per un bosc de roures i castanyers.

Més endavant creuem una riera amb bonics salts d’aigua, passem pel costat d'una bassa (ens queda a la dreta) i enfilem un camí de ferradura, ben empedrat i suficientment ampla per permetre el pas de mules.

Arribem a l'Erola (872m.), edifici antic, amb una bonica portalada, i amb un descampat de gespa a la part posterior.

Ermita d'acollidora porxada que ja trobem documentada l'any 1571 i que va ser reconstruïda l'any 1641 després d'un incendi per Fra Onofre, que malauradament moria un any més tard. Les darreres obres de conservació s'han realitzat l'any 1991. En destaca la restauració del rellotge de sol, entre els arcs d'entrada, feta per Joaquim Farrerons amb el tipus de pedra anomenada d'espinzella.

L'ermita integra en la seva estructura un habitacle que era utilitzat pels ermitans de Sant Segimon, de novembre a maig, quan el fred feia difícil la vida al Santuari. En els últims temps la casa va ser ocupada per gent de pagès. La darrera família que hi va habitar fou la família Aguilar.

Segons la llegenda, la verge fou trobada en aquest mateix indret per un bou de can Gat i era molt invocada perquè protegís els nens de la verola, malaltia endèmica i molt temuda en aquells temps.

Durant la guerra civil la imatge fou amagada a la soca d'un castanyer per tal de preservar-la de la destrucció i el pillatge. Anys més tard es va retrobar en molt mal estat i la imatge actual n'és una fidel rèplica.

L'últim diumenge de maig, s'hi celebra l'aplec, amb missa, àpat de germanor i sardanes.

Desprès de contemplar l‘ermita de l’Erola, reculem i desfem el camí fins arribar en un trencall a la dreta.

A partir d’aquí el camí es torna menys fressat i sobretot en forta pujada, però sempre segueix el torrent de l’Erola que s’escola entre petites cascades, enmig d’un bosc de castanyers centenaris. Un lloc d’una gran bellesa i frondositat.

Poc abans d’arribar al final de la pujada deixem la riera i ens desviem cap a l’esquerra per anar cap al Coll d’Àligues  de1.074 m.

Sortim en un descampat i seguim una pista cap a l’esquerra en forta baixada. Passem una cruïlla (a l’esquerra aniríem al Corral del Pujol i font Rupitosa). Seguim baixant per la pista principal amb una gran vista panoràmica i la creu del Matagalls al fons.

En una cruïlla senyalitzada am monjoies, deixem la pista principal i seguim cap a l’esquerra. En aquest lloc fem una parada per esmorzar-hi. Tenim grans vistes.

Aquest corriol segueix en forta baixada fins a desembocar en una pista forestal.

Arribem a la casa El Pujol de Muntanya (954 m). Masia de grans dimensions, documentada des del s. XIV. Seguim per la pista d’accés a la casa, que passa entremig dels diferents edificis i tomba avall, de cara a l’obaga del Matagalls.

La pista molt ampla i fressada continua fins a Viladrau. Entrem en una extensa perxada i anem perdent altitud.

Passem per la petita masia de L’Aremany (850 m), situada uns quants metres a l’esquerra enmig de feixes. Aquest mas és força interessant, té unes finestres gòtiques.

Anem seguint la pista i desprès de creuar la riera, enllacem amb el sender del Castanyer de les Nou Branques.

Més endavant trenquem a la dreta per contemplar el Castanyer de les Nou Branques.

El castanyer de les nou branques és el més emblemàtic dels arbres del municipi de Viladrau, i un dels més grossos del Montseny, té una alçada de 23 metres i un tronc amb un perímetre de 6.5 metres.

L'any 1987 una forta ventada va esberlar la branca més grossa. De les 9 branques principals, dues ja no hi són i de les set branques que en queden, dues són mortes, cinc encara estan vives i donen any rera any una bona collita de castanyes. Altres sorruts castanyers, quasi tan vells com ell, l'envolten al mateix prat, just davant del cim de Matagalls.

Continuem el sender passant per els prats del Solà i amb forta pujada arribem a Viladrau(850 m)

Passeig Ramon Bofill. Som ja en la perifèria residencial de Viladrau. Seguim aquest carrer a la dreta de pla, i en arribar a una cruïlla (pedró amb un poema de Guerau de Liost).

Seguim cap a la dreta fins a una altre cruïlla amb molts rètols.

Ara seguim cap a l’esquerra tot passant per el davant del xalet “Astari”. Seguim la pista cap a la masia de Rosquelles. Deixem la casa a l’esquerra i anem baixant per un corriol en fort descens fins a sortir a una zona industrial.

Passem pel costat d’uns magatzems i entrant de nou al bosc anem a parar a la pista inicial. Seguim uns pocs metres i arribem finalment al punt de sortida..

Viladrau i el seu terme municipal integren un dels sectors més rellevants i característics del Montseny. El propi terme comprèn la totalitat de l’alta conca de la riera Major, des dels faldars de Matagalls fins que s’endinsa a les pregoneses de les Guilleries.

La riquesa forestal de Viladrau, l’excel.lència dels seus paisatges, la seva bondat climàtica estiuenca, l’existència de multitud de fonts amb poètiques dedicatòries, la presència de grans pairalies i sobretot la realització d’interessants excursions, fan de Viladrau un fita d’atracció turística.