INTRODUCCIÓ
El Canigó (situat entre les comarques del
Conflent, el Rosselló i el Vallespir) va ser considerada en altre temps la
muntanya més alta dels Pirineus. Actualment és ben conegut que la seva alçada
no li permeten ni tant sols pertànyer al club dels 3000.
La confusió és
comprensible quan ens apropem a ella per la plana del Rosselló i ens endinsem
en el Conflent ja que la seva alçada (2784 m) esclafa les poblacions que
l’envolten i que es troben a uns 2500 metres per sota del cim. A més la seva
proximitat al mar (50km) el fan el primer pic important a l’est dels Pirineus.
El massís del
Canigó està solcat de pistes el que fa que sigui fàcilment accessible, a més
les rutes estan ben senyalitzades. Aixó, unit al seu simbolisme per Catalunya
el fan un cim extremadament concorregut.
El gran símbol
nacional que representa aquesta muntanya per a Catalunya es recolza en el fet
que en aquesta zona s’inicia la història dels comtats que més tard s’unirien en
el comtat de Barcelona i aquest amb la dinastia Ximena per formar la Corona
d’Aragó.
El fet que el
simbolisme recaigui concretament sobre aquesta muntanya prové de la Renaixença
i concretament al poema “Canigó” de Jacint Verdaguer (1845-1902)
ambientat en la lluita contra els musulmans a l’alta Edat Mitjana i que narra
una història mítica basada en el Comte Tallaferro.
La ruta que proposem aquí, és la
clàssica de pujada des del refugi de Cortalets (refugi que depèn del Club Alpin Français) però la baixada proposem iniciar-la amb un descens per la Xemeneia, passant pel costat de la bretxa
Durier i tornar per la cresta de Barbet el que donarà un gran atractiu a
aquesta excursió.
Podem arribar al refugi des de
Prades seguint uns 20 km de pista.
La pista és
transitable, amb paciència, per turismes i s’inicia a Villerach (petit poblet
proper a Prades). En travessar-lo comencem a transitar per la pista on anem
passant per zones habilitades per aparcar (excel·lents bases per iniciar diverses
rutes pel massís).
Cal destacar que la circulació és
prohibida a la nit a partir del Refugi de Mas Malet (refugi lliure al segon
aparcament).
Passem després pel refugi de la
Mouline on hi ha una zona habilitada amb taules.
Podem aparcar al Ras de Cortalets o
una mica més amunt, però no confieu gaire en trobar aparcament al mateix
refugi. Tot i això
entre el Ras de Cortalets i el refugi hi ha petites zones on aparcar.
FITXA TÈCNICA
Pujada acumulada: 800 m
Alçada mínima-màxima: 2150-2788 m
Distància aproximada: 8,20 km
Temps aproximat sense parades : 3h 10m
Ruta circular: Si
Dificultat: 2 sobre 5
DESCRIPCIÓ DEL RECORREGUT
El punt de sortida és el refugi de Cortalets. Degut a que es
pot pujar fins ell en cotxe, és un refugi animat on es serveixen menús i carn a
la brasa.
Potser sembla
més un petit bar-restaurant on hi paren a més de senderistes, algun motorista i
gent dels voltants. El camí segueix els senyals blanques i vermelles del
GR-10/GR-36 i comença anant en direcció sud-sudest fins trobar a uns 100 metres
un rètol que indica els temps orientatius al cim del Canigó (1h 45m), al refugi
de la Bonaigua (1h 35 m) i al refugi de Cortalets (5h 35m).
Passat el rètol el camí gira en direcció est (a la
nostra dreta) passant per davant d’un estanyol situat al Pla dels Estanyols.
Des d’aquí tenim ja una bona vista del cim del Canigó.
Passada una
petita zona de pins el camí pren direcció nord-nordest i comença a guanyar
alçada girant poc a poc en direcció est el que ens permet veure una bona
panoràmica de Prades. En pocs minuts veiem com el GR es desvia a la dreta
però nosaltres hem de continuar sense desviar-nos tot seguint els senyals
grocs.
En aquest punt
veiem escrit a les pedres del camí “PIC” o “PICA”. Immediatament després
arribem a la font de la Perdiu (tot i que no rajava en el moment en que
nosaltres fem la ruta).
Una mica més
enllà arribem a un collet herbós situat a pocs metres del Pic Jofre (o
Joffre). Des d’aquí tenim ja una vista de la cresta nord del Canigó. També
veiem alguns pics propers a Ull de Ter (Bastiments, Roc Colom, Bacivers…). Els
núvols que hi ha en aquella zona i per la zona de l’alta Cerdanya no ens
permeten veure gaires pics més (només el Carlit pot enlairar-se lleugerament
per sobre del mantell de núvols). Passat el Pic Jofre el camí gira cap el cim
del Canigó i pren direcció sud. Aquí veiem amb claredat la processó de gent que
hi puja.
Poc a poc el
camí es torna més pedregós i en els darrers metres guanya alçada fent
ziga-zagues contra el vessant nord-est del cim. En arribar al cim del Canigó
de 2.784 m.
Decidim no
estar gaire estona al cim i iniciar el descens per la coneguda Canal de la
Xemenia. Només cal seguir els senyals grocs per tal de localitzar-la. Es
tracta d’un pas molt vertical que cal desgrimpar (I-II). No té cap dificultat
amb el terreny sec i lliure de gel però com sempre que passem per aquests tipus
de passos cal posar atenció a on es posen mans i peus.
Després de
descendir per la canal passem pel costat de la Bretxa Durier que ens
permet donar un cop d’ull al circ que conté l’anomenada “glacera del Canigó”
que lògicament no és una glacera (estem a prop del mar i només a 2650 metres
d’alçada i per tant desapareix a l’estiu) sinó una gelera.
Continuem
descendint per la senda fins que estem a l’alçada del coll o portella de
Vallmanya (o Valmanya). Per tal d’arribar-hi cal que deixem el camí girant
a la nostra esquerra i remuntem el terreny fins la portella. Deixem així el
camí que tot seguit baixa ja decididament i fent “zetes” cap a la nostra dreta
en direcció al Pla de Cadí i el refugi de Marialles.
En arribar a la
portella tenim a la nostra dreta el Puig Sec i a l’esquerra el Pic Barbet. El
nostre camí gira a l’esquerra (nord). Aquí ens trobem amb núvols d’evolució que
ascendeixen ràpidament cap a la portella i que ens impedeixen contemplar el
panorama cap a l’est… Pujem doncs cap a la nostra esquerra en direcció al collet
del Pic Barbet seguint els senyals grocs. El petit camí ens permet fer els
darrers 100 metres d’ascensió per tal d’assolir el collet i poder fer la cresta
de Barbet. Els núvols també estan ara a l’altra banda de la cresta i tampoc
tenim vistes a la cara est del cim del Canigó o a la Bretxa Durier.
Ara ja hem fet
tota la pujada que havíem de fer i ja només ens queda seguir el senzill caminet
que recorre la cresta de Barbet. Les vistes d’aquesta cresta cap el
Canigó són, en un dia sense núvols, magnífiques però avui ens haurem de
conformar amb petites vistes aprofitant els forats entre la boira…
En arribar al
final de la cresta el camí gira a la nostra esquerra i descendeix fent
ziga-zagues.
Aproximadament
als 2250 m d’alçada entrem ja en un bosc de pins i poc després el nostre camí
s’uneix amb el GR-10/GR-36 per 5 minuts després deixar-nos al refugi de
Cortalets.
DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES
APROXIMADES
|
#
|
Localització
|
Temps
|
Distància
|
Alçada
|
0
|
Refugi de
Cortalets
|
0h 00m
|
0,00 km
|
2150 m
|
1
|
Deixem el
GR-10
|
0h 19m
|
1,10 km
|
2268 m
|
2
|
Font de la
perdiu
|
0h 20m
|
1,20 km
|
2277 m
|
3
|
Pic Joffre
|
0h 30m
|
1,60 km
|
2352 m
|
4
|
Cim del
Canigó
|
1h 25m
|
3,80 km
|
2785 m
|
5
|
Bretxa Durier
|
1h 35m
|
4,20 km
|
2648 m
|
6
|
Gir esquerra
|
1h 45m
|
4,70 km
|
2571 m
|
7
|
Portella de
Valmanya
|
1h 48m
|
4,80 km
|
2593 m
|
8
|
Collet del
Pic Barbet
|
2h 10m
|
5,50 km
|
2702 m
|
9
|
Unió amb
GR-10
|
3h 05m
|
8,00 km
|
2173 m
|
10
|
Refugi de
Cortalets
|
3h 10m
|
8,20 km
|
2150 m
|
FEM CULTURA:
L'abadia de Sant
Martí del Canigó es troba a 1.094 m d'altitud, darrere d'un aflorament
rocós del massís del Canigó, a les altures del petit poble de Castell de Vernet, al Conflent. Fundada a la fi del segle X, és un lloc que va enfrontar-se a
moltes dificultats al llarg de la història degut a la seua posició geogràfica. És
cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i
gran nét de Guifré el Pilós, que s'emprenen les obres de construcció de l'abadia
de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers vindran des de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet, al Conflent. La construcció de
l'església abacial ha estat feta en dues etapes. La part oriental de l'església
inferior es el resultat de la primera sèrie de les obres, consagrades el 10 de
novembre de l'any 1009 per l'Abat Oliba, germà de Guifré II i abat dels
monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Santa Maria de Ripoll. Aleshores, es dedicà a Maria i als
sants Martí i Miquel. Alguns anys després, l'abadia es va dotar el 1014 de
les relíquies de Sant Galderic i es va construir la resta de les esglésies (part
occidental i església superior). Aquestes es van tornar a consagrar l'any 1014 o 1026 (els documents no coincideixen).
Això explica la divisió en dues parts del pla de l'església inferior. Les
donacions dels comtes de Cerdanya impulsen, ràpidament, el creixement de l'abadia.
Tanmateix, el 1049 va morir el comte Guifré II després d'haver passat la fi de
la seua vida en l'abadia, i aquesta comença ràpidament a declinar. De fet, a
partir del segle XII l'adjunten a l'abadia de la Grassa en el departament de l'Aude, però els monges benedictins de
Sant Martí del Canigó rebutjaren la seua autoritat. Això va desencadenar una
expedició punitiva ordenada per l'abat de l'abadia de la Grassa que va provocar
el saqueig del monestir i la mort d'un monge. Finalment, el conflicte es va
resoldre mitjançant l'arbitratge del papa, però malgrat això, l'abadia
s'enfonsà irremeiablement en l'oblit. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va suposar un altre cop dur pel
monestir, destruint les habitacions i retallant el campanar. La manca de
recursos va dificultar-ne la reconstrucció. La vida monàstica es va mantenir
difícilment fins al segle XVIII. Efectivament, l'any 1783 només quedaven
cinc monjos d'edat avançada que van demanar la secularització per abandonar l'abadia. El 7 de
desembre del mateix any s'acabà els vuit segles de presència benedictina a Sant
Martí del Canigó després que el papa Pius VI signés la supressió oficial del
monestir. Llavors, les relíquies de Sant Galderic es van traslladar a la catedral de Perpinyà i va començar un període d'abandó en què la gent dels
pobles del voltant pujaven a buscar carreus, columnes i, sobretot, els preuats
capitells de marbre rosat que en pocs anys van desaparèixer. Per això la
majoria dels edificis van caure en ruïnes a excepció de la cripta, protegida
per un mur que els monjos van construir davant la porta abans de marxar. De 1902 a 1932 monsenyor Juli Carsalade du Pont, bisbe de Perpinyà, va iniciar la reconstrucció de
l'abadia comprant les ruïnes i endreçant tots els seus elements dispersos per
la regió. La compra del monestir es va fer a instàncies de Jacint Verdaguer, amic seu, i gràcies als donatius de milers de
catalans dels dos costats del Pirineu. De 1952 a 1982, l'abat Bernat de Chavanes, monjo
de l'abadia benedictina d'En Calcat en el departament del Tarn, va continuar la restauració del
monestir i va restablir-hi la vida espiritual. El 1988 el bisbe de Perpinyà Jean Chabbert confià el lloc a la
Comunitat de les Benaurances per mantenir-hi la vida de pregària i acollir els que volen viure un recés
espiritual. Vint anys després, el 16 de novembre de 2008, va tornar una part de
les relíquies de Sant Galderic des de la catedral de Perpinyà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario