LLANÇÀ – SANT PERE DE RODES – ROSES

LLANÇÀ – SANT PERE DE RODES – ROSES

Zona: L'Albera i Cap de Creus

INTRODUCCIÓ

Aquesta és una ruta, tot i estar ben senyalitzada i sense possibilitats de pèrdua, amb certa dificultat al seu tram final on seguirem la carena passat el Castell de Sant Salvador.

La vegetació es composa de matolls i petits arbustos i per tant la ruta és força exposada al vent i al Sol pel que és convenient no fer-la a ple estiu ni amb molta tramuntana. Tot i això aquesta ruta és un “Mar i muntanya” realment maco amb unes vistes de 360 graus impressionants (si el temps hi acompanya).

Al final de la ruta trobem un descens dels que jo anomeno “de cabres”, és a dir que no es una escalada però gairebé.

La zona per on transcorre aquesta travessa ha estat habitada des de fa milers d’anys. A les serres de Rodes i l’Albera es troba una quarta part de tot el megalitisme català, trobem també presència Grega a Roses (Rhode) i un dels grans exponents de l’arquitectura religiosa medieval:  

El monestir benedictí de Sant Pere de Rodes. Ja només anar a visitar-lo és excusa suficient per fer aquesta sortida. Podeu consultar els horaris de visita i els preus (a més d’altres dades) a la web del Museu d’Història de Catalunya i al telèfon 972 38 75 59.

Ja que no és una ruta circular és convenient anar amb dos cotxes. Deixar un a Roses (o a la carretera de Cadaqués, al costat de la urbanització Els Fumats), anar a Llançà amb el segon cotxe i una vegada finalitzada la ruta tornar a Llançà a buscar el cotxe.

Afortunadament Llançà està molt ben comunicada per tren i també podem arribar en tren a Llançà, fer la ruta i agafar els autobusos de la Sarfa per tal d’anar de Roses a Figueres i allà tornar a agafar el tren fins al nostre punt d’origen. Podeu utilitzar el cercador de la Renfe i el de la Sarfa per aconseguir una bona combinació.

Nosaltres no vam arribar fins a Roses ja que els autobusos ens esperaven a la carretera de Cadaqués (al costat de la urbanització Els Fumats), però d’aquest punt fins a la platja de Roses ja només queden uns 2,5 km de camí planer (poc més de 30 minuts a peu)…

FITXA TÈCNICA

Pujada acumulada: 820 m

Alçada mínima-màxima: 15-680 m

Distància aproximada: 13,50 km

Temps aproximat sense parades : 5h 00m

Ruta circular: No

Dificultat: 3 sobre 5

DESCRIPCIÓ DEL RECORREGUT

Aparquem a l’estació de Llançà i sortim cap a la N-260 travessant-la tot seguint l’Avinguda Europa.

Poc després girem cap a la dreta endinsant-nos per la part antiga de Llançà (vegeu el plànol adjunt). Passarem pel carrer Sant Pere de Rodes i sortim del poble. Durant aquesta part del camí i fins arribar a Sant Pere de Rodes seguim el GR-11.

Una vegada que hem sortit del poble la pista s’estreny i comença la pujada. En front nostre tenim la serra de Rodes i per alguna escletxa entre muntanyes podem arribar a veure el Castell de Sant Salvador. El camí puja fent ziga-zagues i arriba un moment en que ja només deixa pas per una persona pel que la cua es va allargant.

Després de caminar poc més d’una hora arribem al Coll del Perer. En aquest punt trobem un rètol que ens indica que hem de seguir recte si volem anar cap a la Vall de Santa Creu (cosa que no farem). Mirant enrera admirem una panoràmica de Llançà i al nostre davant ja veiem el Monestir de Sant Pere de Rodes.

Al Coll del Perer girem a la dreta prenent la pujada (curta però “custaruda”) i arribem a una pista, hem de girar a l’esquerra. Aquí passem molt a prop de la Granja instal.lació ramadera d’inicis del s.XX i avui en ruïnes. També tenim una bona vista del Canigó nevat, però ja veiem que no serà un dia amb grans vistes perque la calitja comença a fer que la visibilitat disminueixi.

El camí ara és força planer i sense cap dificultat arribem 30 minuts més tard a la carretera que va de Port de la Selva a Vilajuïga. Pocs metres abans d’arribar a la carretera trobarema a la nostra dreta el Mas de la Pallera i a la nostra esquerra el Paradolmen (dit així ja que és un dolmen fet aprofitant elements naturals preexistents). Com ja he comentat tota la zona és plena de manifestacions megalítiques (dòlmens, paradòlmens, menhirs, tombes de galeria…)

Travessem la carretera i creuem l’aparcament dels autobusos que carreguen turistes en visita guiada cap el monestir. Just al final de l’aparcament una senda s’enfila a la dreta, la prenem i en un “no res” arribem a l’esglesia de Santa Helena. Just al seu davant hi havia un poblat del mateix nom.

Com que ja és hora de dinar, per la nostra part decidim anar a fer-ho a Mas Ventós (uns 25-30 minuts entre anar i tornar) ja que allà hi trobarem una zona de lliure accés amb taules i bancs on poder gaudir dels nostres entrepans comodament. També hi ha una barbacoa protegida del vent que es pot utilitzar per coure carn… Des d’aquest punt tenim una inmillorable panoràmica de la badia de Roses i si el dia acompanya podem veure perfectament gaire be tot el pirineu gironí i muntanyes tant distants com el Far o el Montseny.

Tornem a Santa Helena i prenem el camí de la dreta en direcció al Monestir de Sant Pere de Rodes, passant per sota d’una de les torres que devien delimitar l’accés al poblat. Pocs metres més enllà arribem a l’aparcament dels cotxes i tot seguit al passeig que porta fins el monestir.

Si ho desitjem podem visitar el monestir (previ pagament). Malauradament el servei de bar és a dins i per tant no es pot accedir al bar si no és pagant l’entrada del monestir. Afortunadament, baixant a l’esquerra hi ha una font (qui no es conforma és perque no vol)

Just al davent de la porta d’entrada i a l costat d’un rètol que conté un mapa de la zona, pujen unes escales que ens portaran al Castell de Verdera o de Sant Salvador. La pujada és considerable però en uns 25 minuts la tenim enllestida i arribem al punt més alt del nostre camí (i de la serra de Rodes).

La vista des d’aquí normalment és espectacular (avui però la boira cobreix tot el vessant est i la calitja és important a la resta) ja que podem veure gaire be tot el Pirineu, amb el Canigó destacant (com sempre), el Bassegoda i el Comanegra, la Mare de Déu del Mont, el Puigsacalm (en dies molt clars inclús el Far, el Matagalls i el Montseny). També podem veure la plana de l’Empordà (Aiguamolls…), la badia de Roses, la península del Cap de Creus, l’Albera… Una complerta visió de 360 graus.

El castell és documentat del 974 i sempre va estar en disputa entre el compte d’Ampuries i els benedictins. Al 1283 s’hi va construir una muralla i al 1391 algunes torres. El 1285 va ser ocupat per tropes francese i l’any 1708 va ser destruit pel militar francès Noailles per tal d’evitar que passés a mans enemigues (font Castillos de Catalunya)

Seguim doncs cap al sud en direcció a Roses tot seguint la carena.

Aquí comença la part més delicada del camí ja que tot i ser ja de baixada és un camí estret (una senda) i rocallut (i.e. un camí de cabres). Està ben indicat per senyals grocs i no cal que ens preocupem per orientar-nos ja que els senyals ens acompanyaran fins a la nostra destinació.

Si que hem de tenir cura en no desviar-nos ja que en alguns punts una relliscada ens pot fer rodolar molts metres aball. Cal posar especial atenció en dies humits o amb fort vent. Degut a la quantitat de gent que composava l’expedició aquesta part del camí es va fer molt lentament.

Així seguim la carena amb la vista posada en Roses (ja fa estona que no la deixem de veure) i no cal que ens extranyem si la senda es fa tan estreta que sembla enfonsada entre mig de matolls, potser ens caldrà anar amb compte amb les esgarrapades… Tot “xino-xano” podem contemplar Palau-saverdera a la nostra dreta i (un moment en que la boira de la vall clareja una mica) la Selva de Mar a la nostra esquerra.

Arribem al Puig de Queralbs i més tard al Coll de la Jacona on el camí es divideix en dos. Prenem el camí de la dreta i comencem una fortíssima baixada que caldrà que en ocasions necessitem anar agafant-nos a les roques del voltant per descendir. Finalment arribem a la urbanització Els Fumats i més enllà la carretera de Cadaqués, punt on ens recull l’autobús per tornar-nos a Llançà.

En cas que no tingueu cap cotxe aquí, caldrà que aneu fins a Roses (a uns 2,5 km d’aquí) per tal d’agafar un autobús que us porti al punt desitjat.

Anem a Roses.

DESNIVELL, TEMPS I DISTÀNCIES APROXIMADES

#	Localització	Temps	Distància	Alçada
0	Estació de Llançà	0h 00m	0,00 km	15 m
1	Coll de Perer	1h 10m	3,60 km	360 m
2	Paradolmen	1h 40m	4,90 km	500 m
3	Sta. Helena de Rodes	1h 45m	5,50 km	540 m
4	Mas Ventós	2h 00m	6,60 km	460 m
5	Sta. Helena de Rodes	2h 15m	7,70 km	540 m
6	Sant Pere de Rodes	2h 20m	8,30 km	510 m
7	Castell de Sant Salvador	2h 45m	9,10 km	680 m
8	Coll de la Jacona	4h 10m	11,20 km	485 m
9	Carrera de Cadaqués	5h 05m	13,50 km	45 m
	FEM CULTURA: MOMESTIR DE SANT PERE DE RODES

El monestir de Sant Pere de Roda (o de Rodes abusivament segons Joan Coromines) fou un monestir benedictí de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situat a l'actual terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà). El monestir fou construït al vessant N de la muntanya de Verdera, en un replà per sota del castell de Verdera, que li donà protecció. Des de les ruïnes de l'antic cenobi es gaudeix d'una vista excepcional sobre tot el sector de costa situat al N del cap de Creus, en particular les badies del Port de la Selva i de Llançà. A NO del monestir, poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes. Actualment és gestionat pel Museu d'Història de Catalunya. Es desconeix el veritable origen del monestir, que va ser motiu d'especulacions i llegendes en el passat, com ara la de la seva fundació per monjos que desembarcaren a la zona amb les restes de sant Pere i altres sants, amb la comesa de custodiar-les per no ser profanades per les hordes bàrbares que amenaçaven d'atacar Roma. Passat el perill, el papa Bonifaci IV hauria ordenat construir el temple. La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878, en què és esmentat com a un simple cel·la monàstica consagrada a sant Pere. No és fins a l'any 945 que és considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. Lligat al comtat d'Empúries, va arribar al seu màxim esplendor entre els segles XI i XII. La importància creixent del cenobi en féu una destinació de pelegrinatges, especialment amb ocasió dels jubileus de la Santa Creu de maig (els anys en què la festa del 3 de maig s'esqueia en divendres), que foren celebrats fins a finals del segle XVII. A partir del segle XVII fou saquejat en diverses ocasions per exèrcits francesos i bandolers i el 1793 fou abandonat per la comunitat benedictina, que es traslladà a Vila-sacra. El 1809 s'instal·là a Figueres, fins que els decrets d'exclaustració de 1835 la van dissoldre i la desamortització subsegüent liquidà els seus béns.

A mercè de saquejadors de tota espècie, pelatge i condició, romangué durant un segle sense cap protecció per part de l'Estat Espanyol, que finalment el declarà Monument Historicoartístic Nacional el 1930. El 1935 la Generalitat de Catalunya hi inicià les primeres restauracions que, interrompudes per la guerra civil de 1936-1939 i, tot i una nova declaració efectuada pel règim franquista el 1949, per un nou període d'abandonament, es reprengueren a partir de la dècada de 1960. La llei del Patrimoni Cultural català de 1993 l'empara com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

El monestir es construí en terrasses adaptades al pendent de la Verdera. Inclou edificacions de diferents èpoques, des de la seva fundació fins a l'abandonament de l'edifici per part de la comunitat. El centre del conjunt és el claustre, però en realitat a Sant Pere de Rodes cal parlar de claustres, i no situats un al costat de l'altre sinó superposats, disposició que afavoreix també l'orografia. El claustre superior, del segle XII, ha pervingut molt malmès a causa dels saquejos dels segles XIX i XX, i del qual n'hi ha poques restes in situ. Entre els pocs capitells que foren recol·locats en la reconstrucció dels anys 1960-1970 destaca el que representa un grup de monjos. Es conserven capitells d'aquest claustre en museus de Barcelona i París i en col·leccions particulars. El desenrunament i les restauracions recents posaren al descobert un segon claustre, inferior i més primitiu, constituït per grans arcades de mig punt sense decoració. L'església, consagrada l'any 1022, és el màxim exponent del conjunt arquitectònic. És un edifici d'estil romànic fortament influït per l'arquitectura tardoromana. Té planta de creu llatina, amb tres absis (el central de forma parabòlica) i amb tres naus cobertes amb volta de canó, que destaquen per la seva estretor, especialment les laterals, i per la seva alçada monumental. Les naus estan separades per pilastres decorades amb columnes exemptes adossades a dos o tres dels seus costats, sobre alts sòcols i disposades en doble ordre d'alçada, que suporten els arcs formers i els arcs torals. Aquestes columnes, que procedeixen d'alguna construcció romana, descansen sobre un alt sòcol i tenen grans capitells d'influència coríntia, amb àbacs prominents, que per la seva localització elevada constitueixen de les poques peces escultòriques que no foren objecte de rapinya. L'atracció de pelegrins explica la presència d'un deambulatori a l'absis de la nau central que fa de continuació de les naus laterals. Sota l'absis hi ha una cripta de moderades dimensions. Aquesta església sintetitza amb originalitat una sèrie de corrents arquitectònics anteriors, des de les construccions romanes de l'Antiguitat tardana fins al preromànic carolingi passant per les tradicions locals. Aquesta originalitat ha provocat una llarga polèmica entre els estudiosos i fa que sigui considerada un dels principals exponents del romànic a Catalunya. Davant de l'església hi ha un espaiós atri o galilea, en el qual hi havia hagut sepulcres de diferents personatges, inclosos alguns comtes d'Empúries, però de tot això queden poques restes. L'església s'obria a aquest atri amb una porta monumental, obra del Mestre de Cabestany, que si no hagués estat fervorosament espoliada al segle XIX, seria un dels més valuosos conjunts escultòrics del romànic català. Se'n conserven restes en alguns museus i col·leccions particulars, entre els quals destaca el plafó que representa l'aparició de Crist als seus deixebles sobre el mar, del Museu Marès de Barcelona. A la façana de ponent del monestir s'aixeca el campanar, de planta quadrada i d'estil llombard, del segle XII. Al seu costat es drerça una torre de defensa (o de l'homenatge), que probablement s'inicià en el segle X i que passà posteriorment per un llarg procés de reconstrucció i reformes.

FEM MÉS CULTURA:

CASTELL DE VERDERA (O DE SANT SALVADOR DE VERDERA)

El castell de Verdera (o de Sant Salvador de Verdera o més sovint simplement de Sant Salvador) és una fortificació medieval situada al cim de Sant Salvador Saverdera, a 670 m sobre el nivell del mar, el pic més alt de la serra de Rodes (que en aquest sector pren el nom de muntanya o serra de Verdera), al municipi del Port de la Selva (Alt Empordà). Només s'hi pot accedir a peu. L'accés més fàcil és pel N, des del monestir de Sant Pere de Rodes, per un corriol que s'enfila per la muntanya. L'accés pel SO, des de l'ermita de Sant Onofre, a Palau-saverdera, és molt més costerut i escarpat. Des del pic on hi ha el castell es domina un panorama privilegiat i espectacular. Pel S i l'O es contempla tota la plana de l'Alt Empordà, amb el golf de Roses, fins al massís del Montgrí i les illes Medes. Grans extensions de mar al SE i al NE. A l'E, les muntanyes que formen la península del cap de Creus. Al N i NO, les estribacions de la serra de l'Albera i bona part dels Pirineus orientals, amb el Bassegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Mont, el Puigsacalm i el Canigó. Nord enllà s'albira també part de la plana del Rosselló. En dies molt clars poden veure's la Roca del Far, el Matagalls i el Montseny, i es diu que fins i tot, si la tramuntana ho afavoreix, la Provença i Mallorca. Als vessants immediats de la Verdera hi ha, pel N, el monestir de Sant Pere de Rodes, situat en un replà poc més avall del castell, l'antic poble medieval de Santa Creu de Rodes i el de la Vall de Santa Creu. Pel NE, els de la Selva de Mar i el Port de la Selva. Pel SO, Palau-saverdera. Aquest niu d'àligues serví de defensa del monestir, de talaia contra la pirateria, de santuari i de mirador residencial dels comtes d'Empúries. Actualment, les seves ruïnes serveixen de fita entre els termes municipals del Port de la Selva, Palau-saverdera i la Selva de Mar.

S'hi distingeixen dues etapes constructives i històriques que expliquen la diversitat de noms amb què és conegut. Una primera etapa, plenament romànica, des del segle IX fins a finals del segle XIII, en la qual es construí el primitiu castell roquer, inicialment comtal i després monacal, que els documents de l'època anomenen "castell de Verdera". I una segona etapa, des de l'últim quart del segle XIII, en la qual fou ampliat i fortificat en mans dels comtes emporitans (per tornar, en el segle XV, a les dels abats de Sant Pere), i en la que és anomenat "castell de Sant Salvador", denominació actualment corrent a la comarca. Aquesta era l'advocació de l'església monumental construïda dintre del clos del castell durant la primera meitat del segle XI i que el convertí en un castell-santuari. El canvi de denominació respon, per tant, a una renovació en profunditat de l'estructura constructiva de la fortificació i al canvi de senyoria que l'acompanyà. El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l'any 904, com a possessió dels comtes d'Empúries. Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle IX, l'arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d'època remota. El 974 el comte Gausfred I d'Empúries-Rosselló dotà el monestir de Sant Pere de Rodes amb importants propietats situades al seu voltant, entre les quals el castell de Verdera, donació que fou confirmada per sengles butlles papals els anys 974 i 990 i per un precepte del rei franc Lotari el 982. Aviat, però, el fill i successor de Gausfred a Empúries, Hug I, discutí aquesta minva del seu patrimoni i ocupà béns del monestir, entre els quals aquest castell. El papa Benet VIII el comminà, amb amenaça de les màximes penes espirituals, a esmenar aquest fet, i sembla que finalment el comte retornà aquests dominis al monestir, amb el qual ja s'havia reconciliat el 1022, en què assistí personalment a la consagració de la nova basílica, i així ho ratificà amb noves donacions en els anys posteriors. El castell de Verdera, que tenia un terme ampli que comprenia el castell de Bufalaranya (llavors anomenat de Roca Negra), prop de Roses, assegurava la defensa i l'autonomia del cenobi, i n'havia esdevingut una de les possessions més valuoses. Probablement aleshores hi fou construïda l'església de Sant Salvador, que sempre va dependre eclesiàsticament del monestir. A finals del segle XIII ressorgiren les disputes entre el comte i l'abat per la possessió de la fortalesa. Poc abans de 1283 el comte d'Empúries Ponç Hug IV se n'emparà, en el marc d'una política de recuperació del poder comtal que el duria a greus enfrontaments amb el bisbe i amb Jaume II. Les enèrgiques protestes de l'abat portaren, el 27 de febrer de 1283, a una concòrdia entre tots dos per la qual el comte confirmava les donacions de Gausfred. En el cas del castell, s'hi estipulava que els comtes podrien ocupar-lo en cas de guerra, com de fet ja es feia. La imminent guerra amb França, derivada de la qüestió siciliana, motivaria que, pel juliol d'aquell any, el comte decidís reconstruir el vell castell i renovar-ne les defenses. A aquesta iniciativa correspon el potent clos murallat i la torrre de l'homenatge, situada al costat de l'antiga església. Tot i que no n'hi ha constància, sembla que els acords de 1283 i els esdeveniments immediats establiren de facto un condomini del castell, que quedà permanentment ocupat pels comtes, si bé sota la jurisdicció del monestir. La croada contra la Corona d'Aragó de 1285 i la defecció de la jerarquia eclesiàstica, que donà suport als croats francesos, facilitaren aquest statu quo. Bernat Desclot, a la seva Crònica, acusa directament l'abat de Sant Pere de Rodes de traïció i explica com els invasors ocuparen el castell el juny de 1285 i el retingueren durant sis mesos. Expulsats els francesos, Sant Salvador retornà a mans de Ponç Hug. El 1299 l'abadia recorre als tribunals episcopals del bisbe de Girona contra el comte d'Empúries per múltiples ocupacions de jurisdiccions i de béns, entre les quals s'esmenta la del castell de Sant Salvador. La sentència condemnà el comte i l'amenaçà d'excomunió (1301), forçant-lo a signar una concòrdia amb l'abat (1303) per la qual renunciava a totes les ocupacions a excepció de la de Sant Salvador, que continuà en situació de condomini tàcit i en mans del comte. En el seu testament (1309), Ponç Hug indemnitzà Sant Pere de Rodes per l'ocupació del castell i li oferí garanties de no agressió. Ponç Hug V d'Empúries, conegut com a Malgaulí, cedí la castlania de Sant Salvador als Satrilla, que la mantingueren fins al 1374, en què el comte Joan I d'Empúries recuperà el ple domini sobre la fortalesa. Personatge culte i brillant, Joan I tingué predilecció per Sant Salvador, des d'on podia contemplar tots els seus dominis, i s'hi féu construir una estança personal, segurament a la torre de l'homenatge. El 1402, amb l'extinció de la segona dinastia dels comtes d'Empúries, el comtat passà a la corona, que poc després l'empenyorà a la Diputació del General. És possible que aquestes circumstàncies, més l'Interregne i el canvi de dinastia que poc després seguiren afavorissin que el castell retornés a mans efectives del monestir, ja que pel 1474 consta com a possessió seva. A finals del segle XVII, però, la documentació indica que tornava a estar en mans dels titulars del comtat d'Empúries, llavors els ducs de Medinaceli. En aquesta època el castell servia de guaita contra els pirates barbarescos. Se suposa que el castell fou inutilitzat militarment, destruint bona part de les seves construccions, per ordre del mariscal duc de Noailles durant l'expedició de rapinya a Sant Pere de Rodes que protagonitzà el 1708, en plena Guerra de Successió. Ja inhabitable i inútil per a la milícia, el que quedava del castell degué retornar de seguida a mans del monestir, que el posseïa en el moment de l'exclaustració (1835). Amb la desamortització fou reclamat pels Medinaceli, als quals fou reconegut i que l'han posseït fins a data recent.

El castell ocupa l'espai, relativament reduït i estret, del pic de la muntanya i s'adapta a les fortes irregularitats rocalloses del terreny. La planta és aproximadament rectangular, amb orientació NO-SE. La fortificació és important per tots els costats mínimament accessibles (NO, N, E i S) i inexistent al SO, per on el castell està construït arran del cingle. En aquest sector hi ha el "Salt de la Reina" (vegeu Llegendari). Dels edificis actualment recognoscibles, encara que tots molt enrunats, només l'església de Sant Salvador de Verdera correspon a la primera etapa del castell (el castell de Verdera), i encara a una fase avançada, ja que és datable en la primera meitat del segle XI, sense que se sàpiga si substituí un temple anterior. La resta de les edificacions més o menys conservades semblen correspondre a la reconstrucció de 1283.

L'església està situada al punt més alt del castell, en un petit planell sobre el pic de la muntanya, i a l'extrem S del recinte fortificat. Tot i que anterior a l'obra de 1283, quedà perfectament integrada en aquesta última. Era un temple reduït però d'aire monumental, de planta basilical, amb tres naus, tres absis semicirculars i un pòrtic. S'hi accedia per aquest pòrtic, que comunicava amb la torre de l'homenatge, i per una porta situada al mur N. Es conserven restes importants dels murs laterals, del frontis i del pòrtic amb la seva volta encara dempeus. L'aparell de l'església, com el de tot el castell, és de carreus rectangulars, petits i mal tallats, excepte a les cantonades. El portal d'entrada al castell està situat al N, en un entrant de la muralla protegit per una gran torre quadrada i a l'O per altres torres més elevades de planta semicircular i triangular, adaptades al terreny i adossades a la muralla. El portal conserva la doble arcada per al rastell. Fins a la primera meitat del segle XIX hi havia sobre aquesta porta una làpida commemorativa de la reconstrucció de 1283 i de l'expulsió dels croats francesos, amb heràldica de Rodes i Empúries, actualment en localització desconeguda (se'n conserva un dibuix i la transcripció de la inscripció). A l'E, el castell era protegit per una muralla, encara avui imponent, amb tres bestorres semicirculars atalussades i tres de rectangulars imperfectes alternades, més una altra de rectangular a l'extrem SE. Després de la segona bestorre rectangular hi ha una poterna. Tant el mur com les torres tenen llargues espitlleres. L'alçada regular d'aquesta muralla fa sospitar una destrucció intencionada del conjunt (vegeu Història). Un sector de muralla pràcticament desaparegut unia aquest sector amb la torre de l'homenatge, situada a l'extrem SO del castell, al caire del cingle, i adossada al frontis de l'església. Se'n conserven només murs de poca alçada. L'interior del recinte fortificat és ampli però afectat per la gran irregularitat del terreny; hi ha restes constructives molt escasses i imprecises. A l'exterior del recinte, al NE del portal d'entrada, hi ha una gran cisterna coberta amb volta apuntada i, prop seu, restes de fortificació, potser una palissada. Igualment, al S del castell, sobre el puig de Sant Genís o de l'Àliga, hi ha restes d'una torre barrana rodona (fora del plànol adjunt). S'ha dit que l'obra del castell de Sant Salvador bastida el 1283, de la qual formen part tots aquests elements amb l'única excepció de l'església, demostra l'assimilació de la nova arquitectura militar d'influència oriental introduïda a Occident amb les croades.